‘Lost’: fenomen, addicció i aventura

L’estampa impactava i donava una mesura bastant exacta del fenomen generat per la sèrie: en una de les diverses pantalles gegants de Times Square, al cor de Manhattan, hi havia un compte enrere lluminós que marcava els dies, les hores, els minuts i els segons que faltaven perquè... ¿s’anunciàs un gran acord polític d’abast mundial?; ¿es llançàs un nou producte tecnològic que havia de canviar per sempre les nostres vides?; ¿se celebrassin unes eleccions transcendentals? No: perquè, després de sis temporades, s’emetés el darrer capítol de la telesèrie Lost, creada per Jeffrey Lieber, J.J. Abrams i Damon Lindelof. En parlava a l’article del passat divendres: fa poc s’ha celebrat el vintè aniversari de l’emissió del primer episodi i molts hem recordat la fascinació estupefacta amb què ens endinsàrem en la història d’aquells supervivents d’un accident d’avió que van a parar a una illa deserta (que no té res de deserta) i el frenesí bulímic amb què vàrem fer maratons d’episodis. Jo vaig arribar tard a la sèrie, quan ja s’havien emès les dues primeres temporades, i la vaig descobrir gràcies a un article de Toni Vall a l’AVUI. En deia que era addictiva, explicava els ingredients amb què estava feta i vaig pensar que seria un bon pla audiovisual per a les pròximes setmanes. Vaig aconseguir tots els episodis i m’hi vaig posar. En tres dies els vaig haver mirat tots, a un ritme de catorze episodis per dia (o per nit: de les nou del vespre a les cinc de la matinada). Va ser una experiència de bogeria, durant la qual vaig sentir, igual que tants altres espectadors, admiració i entusiasme frenètic, sorpresa i por, inquietud i desconcert excitant, i també una mescla inoblidable d’emocions intel·lectuals i sentimentals. Per escriure l’article de la setmana passada, així com per inspirar-me per resoldre un trencaclosques argumental que ara mateix també tenc entre mans, vaig posar-me de nou els primers episodis, una mica per recordar i per jugar. Vaig tornar a enganxar-m’hi, i crec que la tornaré a mirar tota. Més enllà del virtuosisme narratiu i de la mescla exuberant de gèneres, la gràcia de Lost –i això ho apreciï més ara que quan tenia vint i tants anys– és que capta a la perfecció la idea de l’existència com a híbrid de drama banal i drama d’aventures i supervivència, i que mostra amb audàcia i misteri la mescla d’atzar imprevisible i de fatalitat ingovernable que ho explica tot i no explica res del nostre pas, efímer i estrany, pel món.