Els noms oblidats d'un octubre

S ituem-nos a l’any 1934. La matinada del 3 d’octubre va ploure a portadores i es va desbordar el torrent d’en Barberà. Era un mal senyal...? Potser. En qualsevol cas, quatre matinades més endavant, el tinent Fortuny, amb tropa d’Infanteria, penjava per les cantonades de Palma un ban amb la proclamació de l’estat de guerra. En pondre’s el sol s’havien practicat 27 detencions i, dos dies després, ja superaven les quaranta. Als guàrdies civils se’ls va girar feina, perquè molts dels detinguts eren de poble. Què passava...? Doncs que els miners d’Astúries s’havien revoltat i, a Catalunya, el president Companys acabava de proclamar la República Catalana. A les Illes Balears les societats obreres feren una crida a la vaga general que va tenir un seguiment força irregular. Tanmateix, no varen ésser ni de lluny l’oasi de pau que el governador civil, Joan Manent, va tenir cura de divulgar. Si més no tocant a Mallorca. A Esporles els vaguistes superaren els dos-cents-cinquanta i, a Alaró, feren vaga uns quatre-cents, la gran majoria sabaters. A Artà varen produir-se moments de tensió, perquè els vaguistes tallaren la línia telefònica amb Palma. També a Capdepera, on havia explotat un petard a la vicaria. D’aquest atemptat se’n va responsabilitzar un jove, de setze anys, de nom Bartomeu Ginard Artigues. Què se’n degué fer, d’ell...? S’apropaven al galop temps sòrdids, de crim i ignomínia. A Búger va ésser detingut Antoni Capó Capó, de vint-i-un anys, acusat de col·locar una mescla detonant. Quin camí degué seguir en sortir de presidi...? Les grans tensions socials solen resoldre’s a favor dels poderosos, de manera que són aquests els que n’escriuen la versió oficial. Més endavant, gent vindrà que dirà clarament les coses. Investigadors, historiadors, idealistes de cor ardent... Tanmateix, la gran majoria dels noms hauran passat anònimament per la història. A Manacor, aquell octubre de 1934, foren detinguts per coaccions Damià Artigues Suñer, de vint-i-tres anys, i Bernat Lliteras Cardell, de vint-i-cinc. Ambdós serien assassinats en triomfar el Cop d’Estat del trenta-sis. Cap dels que he anomenat, entre tants d’altres, ens donaren la seva versió d’allò que va passar. Què ens hauria dit l’anticlerical Ateu Martí de l’escorcoll de casa seva...? Des de la Comandància Militar informaren que li havien requisat sis fusells i tres baionetes. Ens ho creiem...? Aleshores Ateu Martí s’apropava a la cinquantena, era funcionari de Cort. Tot i el seu radicalisme, Martí no encaixa en el perfil d’un general Patton. Ni prop fer-s’hi...! Fet i fet, els comunicats de la Comandància no eren creïbles. Amb la pretensió més que evident de carregar els neulers sobre l’obrerisme, diu un altre: «A partir de una señal que consistiría en la explosión de un transformador de luz eléctrica, la cual debía dejar la capital a oscuras, comenzar su actuación cometiendo asesinatos, incendios y otros excesos». És el llenguatge que s’havia emprat per justificar la repressió de La Mano Negra, que s’empraria el 18 de Juliol... Entorn dels Fets d’Octubre, tot i el llibre cabdal d’Alexandre Jaume, notem a faltar les veus que s’esmorteïren rere els barrerons dels Caputxins. Què se’n va fer, de tanta de gent utòpica? Dels dirigents de la Recompensa del Obrero, d’Alaró? Del comitè de vaga d’Artà, tan actiu…? Sigui per a ells l’homenatge d’un record.