Gegants en temps de fam

El dimoni cucarell va néixer en temps de magranes. I si la cançó diu ver, ara el magraners en van plens, de manera que estem exposats a coincidir amb un dimoni amb banyes a la cua de la bunyoleria (que també n’és temps, de bunyols!) o amb un boiet que us fa jutipiris en alçar l’olla abocada a l’escudeller. N’hi ha a cabassos, de dimonis. Mallorca s’hi identifica, les rondalles en van plenes. Inexplicablement, hem arraconat de l’univers simbòlic uns altres protagonistes rondallístics de relleu com són els gegants, tot i la seva presència a les cercaviles. En qualsevol cas Mallorca és terra de gegants, fins al punt que alguns han tingut nom i llinatges. Tant en Cocou com en Gallina excel·liren en corpulència, tenien una força descomunal. Curiosament el sobrenom d’ambdós evoca fragilitat, petitesa. Un nomia Josep Rosselló; l’altre era en Sebastià Llull, batejat en el món de l’espectacle com ‘El Sansón del siglo XX’ o ‘El Sansón de San Lorenzo’. L’un i l’altre cresqueren a èpoques d’escassetat. Rosa Planas va publicar un article sobre la fam a les rondalles, ben il·lustratiu de la relació entre les narracions fantàstiques i la realitat. «A ca seua no hi havia recordança de que haguessin acabada mai sa talent primer que es pa», n’és una mostra. Els gegants de mossèn Alcover fan l’alçada d’un puig, són durs com el roc. Tanmateix, com els gegants de veritat, es diguin Cocou o Gallina, n’assoliren la categoria, de gegants, és mal d’entendre. Rosa Planas apunta, com a factors desencadenants de la carestia, la Guerra del Francès, la sequera de 1811... Cocou és d’una mica més endavant, de 1812, de manera que per assaciar la fam degué acostumar-se a badar la boca al vent. Sebastià Llull naixeria l’any 1930, a la porta de totes les escassetats, les de la guerra i la postguerra. Són paraules seves: «Jo he vist pels carrers gent plorar de talent (···) i ho és, trist. Oh, Déu meu, que es de trist!» Un altre homenàs, aquest nascut a un llogaret italià, el boxejador Primo Carnera, s’expressava en paraules semblants: «Si no hubiese pasado tanta hambre, no hubiera hecho nada de todo esto... Nací con hambre en el vientre». Ho reprodueixo de la traducció castellana d’El coloso de barro (Ediciones Témpora, 2005), la biografia que en va escriure Philippe Fusaro. En fi...! D’on tragueren la força gegantina, aquests homes, si passaven el dia amb una ambosta d’ametlles, de figues seques...? Cocou feia botar els botons de la camisa inflant el pit, alçava soques de pi, va travessar el torrent de Son Real amb un mul a coll-i-be. Li oferiren unir-se a un circ, però va negar-se a sortir de Santa Margalida, el seu poble, on moriria el 1901. Sebastià Llull, en canvi, va fer demostracions de força a Catalunya, Espanya, Portugal i Amèrica del Sud. Doblegava vares de ferro amb les mans, estirava un camió amb una corda entre les dents, un cotxe amb els cabells. Va retirar-se jove, malalt de la pleura. Va morir el 2007. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo. Ja era setantí. S’estimava els escacs i el joc de dames. Se’l veia tímid, intel·ligent i bona persona. D’en Cocou n’ha escrit, entre d’altres, l’historiador Antoni Mas Fornés. De Sebastià Llull, en tenim una biografia excel·lent, El Samsó mallorquí, de Tomeu Ferrer (Documenta Balear, 2002). Foren dos gegants. Com s’ho feren...? A qui té fam les pedres li semblen pa. Serà això.