Núria PascualPalma26/10/24 4:00
TW
2

L’altre dia vaig anar a veure La sustancia amb unes amigues al cine. Al darrere teníem dos senyoros fent befa i malencertant qualsevol intent d’entendre l’argument del film. No van callar en dues hores i mitja. Just aquella pel·lícula projectant-se, senyoros mofant-se... Era la síntesi perfecta de l’experiència femenina.

Quan la pel·li va acabar, vaig girar-me i, curosa i amable, els vaig dir que potser podien no xerrar tant al cine per si molestaven al personal. I ells se’n van riure de nosaltres. Molt fort. Vaig quedar paralitzada, consumida per tot el que els volia cridar però no podia. Per sort, una de les meves amigues els va amollar tot el que a mi m’estava nuant l’estómac.

En aquesta vida s’ha de tenir algú al costat que cridi el que tu no estàs podent dir. D’amigues així no me’n falten.