Barceló, Barça, Gaudí

No deu ser fàcil posar-te a fer feina per un encàrrec el resultat del qual saps que serà mirat i jutjat per milions de persones, sobretot sabent que molts d’aquests milions de persones, per la raó que sigui (raons argumentades o purs prejudicis), quan mirin i jutgin el resultat de la feina el trobaran dolent, lleig, risible. En aquest cas, l’única possibilitat intel·ligent és fer la feina que t’han encarregat de la manera que et vengui de gust, duent-ho al teu terreny, sense tenir en compte com seran les reaccions del personal. Diria que precisament això és el que ha fet l’artista mallorquí Miquel Barceló amb el cartell que commemora el 125è aniversari de la fundació del F.C. Barcelona: fer el que li venia de gust duent-ho al seu terreny, és a dir, deixant-hi la seva empremta. Més enllà de si m’agrada o no –ara hi entraré–, no estic d’acord amb els que diuen que en Barceló ha fet el cartell amb desgana, mig fotent-se’n del Barça, fent gala d’un suposat sentit de l’humor felanitxer que li permet abordar encàrrecs que li donen publicitat però que li semblen poc importants. Ni que sigui perquè és seguidor blaugrana –un dia que l’entrevistava em va explicar tot satisfet el gust que passava d’anar al Camp Nou a veure el Barça amb el seu fill–, en Barceló ha fet el cartell tan bé com ha pogut o com millor li ha semblat. Amb diligència, professionalitat i respecte, no com un acudit privat. A més, fent-lo s’ha inserit de nou en la genealogia de l’art català que des de sempre li interessa, la formada per Miró (que va fer el cartell del 75è aniversari del club), per Tàpies (autor del cartell del centenari) i per ell mateix. Una altra cosa és que el resultat sigui valuós i potent: aquesta mescla de dimoni, de futbolista i de monstre marí amb la camiseta blaugrana no deixa de ser un succedani una mica kitsch de tantes figures que ell mateix ja va dibuixar fa temps per il·lustrar la Comèdia del Dante. El cartell del Barça és un altre exemple de l’estratègia barceloniana de fer encàrrecs que l’ancorin a la història de l’art: el cas més reeixit va ser el mural de la Capella del Santíssim a la Seu. Ara vol repetir la jugada fent el Portal de la Glòria de la Sagrada Família. És encomiable com en Barceló, tot i ser una estrella, no té cap mania a l’hora de postular-se per fer nous projectes, sense dissimular les ganes que té de fer-los ni esperar que el vagin a cercar a ell. És el que passa quan s’uneixen un talent colossal i una ambició igualment colossal.