Tots Sants, els Morts

Als anys quaranta les festivitats de Tots Sants i el Dia dels Morts eren d’una tristor infinita. La responsabilitat requeia sobre l’Església, que gaudia de martiritzar els vius. El so greu, lent i feixuc, de les campanes no cessava ni per un moment, i els cementiris s’omplien de flors de crisantem. La majoria eren blanques, encara que també abundaven les grogues i les morades. Vaig arribar a odiar-les, perquè les associava amb els infants endolats de cap a peus; amb les vermelletes que caminaven en teringa, de dues en dues, agafadetes de la mà. I amb les vídues. Als anys quaranta hi havia més vídues que vidus, i totes compartien un aire humil i desvalgut, sense remei. No hi havia vídues riques...? Probablement, però procuraven no vulgaritzar el seu dolor anant a corrua feta. Això sí, cas de disposar d’un mausoleu faraònic, feien treure llustre al marbre de les parets i l’ornaven amb cossiols de kènties o begònies, dels que fan casa bona. Els morts no són tots iguals. Les autoritats de la província (i naturalment provincianes) acudien a Son Tril·lo a hora punta i caralsolejaven davant les tombes dels Caídos. Tampoc, els primers anys de la dècada, faltava a la cita il signore Ramondino, cònsol dels Camises Negres. Aquell gran amic de la intel·lectualitat illenca dipositava una corona al peu del monument als feixistes italians i feia la salutació romana amb tan bona traça com el Duce. Tots aquests personatges feien part de l’espectacle civil de la festivitat mortuòria, així com el Tenorio o els rosaris de panellets de massapà i fruites confitades. Certament no en guard un record agradós, d’aquest dolç. Cadascú festeja la mort segons com l’ha impactat l’infortuni. Darrerament proliferen les visites guiades als cementiris més literaris. Hi ha tanta història a les tombes...! Els cementiris són la constatació d’una frustració absoluta. La relíquia, en podria ésser un exemple. Alcover expressa el dolor nu, amb paraules (tot i l’aparent contrasentit) silents. Res a veure amb els poetes romàntics, que esqueixaven el món. Em ve al cap el Tomàs Aguiló de Blanca era com la neu, de blanc vestida, un sonet amb tots els ingredients del romanticisme. Amor exaltat, un espai fantasmagòric... Aguiló anomena un seguit de colors que fan dia: el blanc de la neu, el blau mantell del cel, el camp que verdeja. I tanmateix, tot el poema ens remet als grisos de l’ànima adolorida: «La veig en fosca nit i en lluna clara,/ i s’hermosa visió que així em rodeja,/ endolceix un dolor que no consola». Degué existir, en la vida del poeta, aquest amor impossible...? La imatge que en tenim, de Tomàs Aguiló, és la del retrat que en va fer Antoni Fuster. Té un posat noble, la mirada penetrant. «Així la veia jo, i la veig encara»... On reposa l’estimada...? Entre creus i flors marcides, segur. Tomàs Aguiló va casar-se tard, va tenir una vida amorosa agitada. En fi...! El cementiri no fa per mi. Aquests dies assenyalats n’hi ha que hi van a menjar castanyes. A l’altre costat del dolor, creix el sarcasme. Recordem Un qui se mor, el poema on Pere d’Alcàntara Peña conta el propi enterrament. «Ja veig les Quatre Campanes.../ l’aire pur reviure em fa,/ i sent renéixer les ganes/ d’anar-me’n a passejar». És a dir, de tornar enrere, que millor que una vida són dues vides. D’això se’n diu riure’s del sant i de la festa. Beneïda ironia!