Disbarats sense remei

Aquests consells, fàcils de resumir en un de sol, poden fer tuf d’autoajuda i formen part de l’arsenal de tòpics de molts conferenciants, però els proposà un tal Descartes fa quasi 400 anys i són ben vigents (i qui no s’ho cregui, pitjor per ell!). Ara han reviscolat perquè un parell de coincidències (segurament provocades per xarlatans que volen fama, però benvingudes siguin) han posat de moda un llibre de Barry Stroud, un pensador canadenc mort fa poc.

El llibre és del 1984 i proposava recuperar el que sempre s’ha dit escepticisme, com un remei i també una mena d’avís d’aquesta ximpleria popular que repeteix que ja no podem estar segurs de res. Stroud va veure que parlar d’escepticisme seria cada cop més complicat, perquè molta gent, començant pels estols ultradretans que miren d’enfangar qualsevol debat, xalen repetint això, que no podem estar segurs de res, que el govern ens enganya, els científics ens enganyen, les institucions ens enganyen i així successivament. Tot per col·locar els disbarats més forassenyats i/o perillosos.

Aquells consells cartesians podrien servir per remeiar notícies com ara que el govern està destruint embassaments, aquí, o que els immigrants il·legals es mengen els cans i els moixos, als Estats Units, però tampoc no hauríem de confiar que aquestes imbecil·litats tinguin solució. Si disbarats (escampats per interessos ideològics) com aquests han germinat, vol dir que el panorama és més complicat del que sembla. Ah, i si algú dubta sobre l’escepticisme, que recorri a aquella definició que va fer Carl Sagan, precisa i elegant com totes les seves. Què és l’escepticisme? Doncs allò que et convé tenir al cervell quan compres un cotxe de segona mà. I si ni així no ho entens, doncs més te’n mereixes!