Política de terra cremada

A les Illes Balears la presidenta ara és Marga Prohens, i jo no estic d’acord amb moltes de les polítiques que fa, però això no implica que no la respecti com a institució, i això és el que no es pot perdre, perquè si perdem això perdem la democràcia. La presidenta és una institució i les institucions es respecten i en tot cas són substituïdes pels conductes establerts, no mitjançant el foment del desprestigi i de l’odi cap als càrrecs democràtics. Som adversaris polítics, i debatem propostes amb la intensitat que pertoca, però no som enemics. Debatem i confrontam arguments, amb la força que faci falta, però dins el funcionament institucional que ens hem establert. I si fa al cas, com sovint és ben necessari, cream llocs de trobada, per consolidar polítiques si així convé al futur de la ciutadania. Aquest és el camí. En canvi, la confrontació permanent aplicada com a estratègia política –que converteix l’adversari en enemic– és nefasta per a la democràcia, per a la gent, i aboca a resultats imprevisibles: ho embruta tot; crea odi, violència i un cúmul de ràbia dins la població, que ningú sap per on pot explotar. És una política que posa la confrontació per sobre tot: en prova d’això, els conservadors deien una cosa respecte a la declaració de l’estat d’alarma per la Covid i ara, després de l’actuació del Govern valencià, diuen tot el contrari respecte de la Dana. És una forma d’actuar molt poc responsable, i que anima a la descoordinació, a la desconfiança i al desastre. O ho aturam o serà impossible servir com cal la gent i fomentarem un desprestigi de la política que ens pot abocar a uns temps que crèiem oblidats.

Som davant una quarta revolució industrial que ningú controla i que desprèn una potència que ho domina tot, amb una acumulació rapidíssima de capital en poques mans, sense cap tipus de contrapès polític, una dinàmica que crea notícies falses i mentides per fer valer la seva veritat i que està ferint de mort la democràcia; tot es basa en una confrontació violenta que dispersa i enfronta la gent, elimina l’esperit col·lectiu, i que vol destruir l’Estat, la cosa pública i qualsevol tipus de control i solidaritat. Sense controls els poderosos poden aplicar el campi qui pugui més salvatge. Es tracta d’una maquinària desacomplexada i amb una fortalesa descomunal, a la qual molts ciutadans donen suport, atès que el sistema, amb deficiències criticables i importants, fins ara tampoc no ha tingut les respostes progressistes per a una classe mitjana i treballadora que va perdent força. És una dinàmica que du a molts, fruit de la desesperació, a votar partits que defensen posicions socials radicalment en contra dels seus propis interessos; s’impulsa que cadascú vagi per ell, on ell no atura de tirar pedres a la pròpia teulada i ajuda així a consolidar una privatització absolutament contrària als seus interessos. Veient l’exemple del que ha succeït als Estats Units quant a la confrontació crispada i brutal impulsada per Trump, i els seus bons resultats electorals o el paper de personatges com Elon Musk, crec que el món té mala ferida: la irracionalitat sembla que ha passat totes les fronteres i s’obren les portes a l’augment dels conflictes. Ara manen les vísceres i els raonaments dels experts poc importen; ara el que importa és la meva veritat, i no tant la veritat. Entram a un món nou, que emet una forta sentor de feixismes i totalitarismes vells. Avui la propaganda goebbeliana és present mitjançant unes xarxes manipulades, i plenes de notícies falses i enganys. Tothom se sent més lliure que mai per dir sense complexos què pensa, massa sovint sense estar disposat a contrastar-ho, i en un context com l’actual en què el que es pensa, possiblement no havia estat mai tan controlat i dirigit.