Josep M. LlauradóPalma14/11/24 4:00
TW
0

És commovedor que el president castellanomanxec, el socialista Emiliano García-Page, preocupat per la catàstrofe valenciana (que inclou les catàstrofes de l’urbanisme previ i la gestió posterior) proposi la creació d’un «organisme o autoritat independent que s’encarregui de la gestió de grans catàstrofes com (...) la recent DANA», una trencadora i ensems inèdita (per ell) figura que aconseguiria la «interferència política zero» a l’hora de prendre decisions en situacions similars. La pensada no deu ser gaire urgent, perquè hi afegí que la reflexió política sobre aquest «organisme o autoritat independent» ha de ser «a mig termini», o sigui que no arribarà a temps per les pròximes catàstrofes, que hauran de ser afrontades pels polítics diguem-ne tradicionals, o sigui que res de fer-se il·lusions que ell i el seus col·legues podran dedicar-se exclusivament a presidir inauguracions i gaudir de tiberis i viatges perfectament prescindibles. Igualment, la proposta revela, malgrat ell no se n’hagi adonat, que la gestió de les riuades ha estat catastròfica, posat que segons García-Page no cal reflexionar sobre les decisions que s’han pres sinó sobre una instància que fes del tot prescindibles les decisions dels polítics, qualssevol que fossin.

Un tipus que governa Castella-la Manxa des de fa gairebé 10 anys i que viu de la política des fa gairebé 40 (fou regidor amb 19 anys i després ha estat tinent de batle i batle de Toledo, conseller portaveu, de benestar social, d’obres públiques i de relacions institucionals, diputat autonòmic, vicepresident autonòmic, senador i, de moment, president d’una de les comunitats autònomes que ancestralment aporten al conjunt de l’estat molt manco del que reben), proposa ara com a fórmula einsteiniana que els polítics es dilueixin en les ocasions problemàtiques, perquè ja les gestionarà aquesta institució independent. I no ha quedat aquí la brillant proposta, que ha completat amb la fascinant i útil aportació en el sentit que davant una catàstrofe «el primer és preocupar-se per les persones, després rescabalar els danys i després treure conclusions polítiques, judicials, penals i organitzatives». Ai, si ho hagués rumiat als seus 19 anys!