El neguit per l'us de la pròpia llengua

Dies enrere vaig veure en un dels informatius d’IB3 unes imatges del judici contra Pau Rigo, l‘ancià de Porreres responsable de disparar i matar un dels assaltants de la seva propietat. L’acusat s’explicava, així que el vaig mirar i sentir. Sobretot sentir. S’adreçava en castellà a una taula de togats i era més que evident l’esforç que havia de fer per a expressar-se, de manera baldufenca, en una llengua que no és la seva ni correspon a l’àmbit històric i cultural de Mallorca. Vaig sentir ràbia i vergonya. Heus aquí, vaig dir-me, una mostra incontestable d’un país colonitzat. Si un dels pilars de la democràcia és el respecte a la dignitat de les persones, la democràcia espanyola n’és un succedani no gaire reeixit. D’aquell «no ladres, habla el idioma del imperio» de la dictadura feixista a les imposicions constants o argúcies actuals per obligar els catalanoparlants a girar la llengua, canvia l’embolcall, no el contingut. Som on érem, on estem de segles ençà. La setmana passada un neguit va recórrer el món cultural, allò que en diem una tempesta en un got d’aigua, en fer-se pública una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió sobre l’ús social de la llengua catalana. Abreujant: un 40 % dels catalans la veuen en perill d’extinció. I, naturalment, el CEO fa referència exclusiva als catalans de Catalunya. La resta som balears, valencians, andorrans o francesos. Els algueresos no sumen. I dels del Carxe, ni en parlem! Ho dic, perquè si l’enquesta es referís a tot el territori, és ben probable que en comptes de parlar d’un 40 % ho faríem d’un 85 % o d’un poc més. Els experts en moviments socials i en sociolingüística (i els polítics, sobretot els polítics) s’han apressat a dir-hi la seva. Les opinions són diverses i van des d’un missatge tranquil·litzador (el dels polítics) fins als que focalitzen el problema en la immigració, el turisme, l’escola, els mitjans de comunicació, el dret de cadascú a escollir la manera d’expressar-se, etcètera. Tots els remeis que proposen són ben rebuts, però parlem de tiretes i apòsits. En el tardo-franquisme xifràvem bona part del problema en el fet que la burgesia feia del castellà llengua d’ús corrent per una qüestió de prestigi i d’oportunitats professionals. No era cert. O ho era únicament a mitges. Que una persona o una família decideix canviar de llengua...? D’acord. Una comunitat lingüística, en canvi, no la canvia per res vivent. I això que ni es planteja si l’estima. L’empra per costum, perquè és la seva. Amor a la llengua o fidelitat a la llengua, són falques que haurien d’estar desacreditades. La llengua no s’estima, s’empra. És un llegat en el qual ens reconeixem. Ara, després de l’advertència del CEO, ideem noves fórmules per protegir-la. Cerquem la complicitat dels turistes, dels nouvinguts. Tanmateix, repetirem reverencialment que som bilingües, quan allò que hauríem de dir a qui ens ho digui és que bilingüe no s’hi considera ni en Pere Peixet de Pina. No hi ha pobles bilingües, n’hi ha que són obligats a emprar una llengua que no és la seva. És el cas dels Països Catalans. No cal que el CEO faci enquestes sobre la salut de la llengua catalana. Es troba a la UCI, perquè el país o la gent que s’ha postulat per erigir-se en la consciència del país viu als llimbs. O fa de viure-hi. Hi ha realitats que són tan dures que costa un món d’assumir-les.