Aquí solem dir «aquest fa dues tires de potades», per definir algú poc de fiar, que canvia de postura només per defensar el seu interès particular i que passa olímpicament de la veritat. Bé idò, el líder del PP ja ha fet tantes tires de potades que un no sap on és, d’on ve ni a on va. El seu únic objectiu, emprant un argument o el contrari, és intentar desgastar el Govern de l’Estat des de la confrontació permanent, un enfrontament que sols sembra desconfiances i deslleialtats, una vertadera bomba de rellotgeria per al bon funcionament d’un Estat compost.
Després d’haver dut als tribunals el Govern d’Espanya per la declaració de l’estat d’alarma de la COVID, i d’haver obtingut una sentència favorable, ara per atacar l’executiu estatal defensa la postura contrària i exigeix que el Govern central agafi les regnes i declari l’estat d’alarma, en contra del que ell havia defensat i guanyat en els tribunals, després d’una campanya brutal en contra de l’executiu estatal d’aquell moment, en què l’acusava de retallar la llibertat. Però això no ho diu al president Mazón quan declara l’alerta número 2, una declaració que Feijóo acull sense fer-hi cap manifestació en contra: sembla que ja li anava bé que el Govern valencià aprovàs l’alerta que permetia que la competència fos de la Generalitat i no passàs a l’Estat. Les dues postures eren incompatibles, encara que la incoherència era útil, perquè així el PP retenia el poder autonòmic i a la vegada podia acusar el president Sánchez de no haver intervingut davant el desastre: culpable si ho feia, culpable si no ho feia.
Només quan, després, es demostra la irresponsabilitat fora límits del president valencià, en anar-se’n de dinars i no donar els avisos d’urgència a la població, i es comprova la talla d’un Govern en el qual la consellera responsable no sabia, el dia de la dana, que disposava d’un sistema per enviar avisos a la població, només després, quan ja no té remei, per por de veure’s arrossegat per tanta imprudència, Feijóo insisteix, amb la boca petita, que l’Estat declari l’estat d’alarma, i sembla que prescindeix de Mazón. Però, tranquils, les seves dues tires de potades no tenen límits i, en un altre gir inesperat, el president del PP no demana en cap moment que la Generalitat passi a l’alerta número 3; el que fa, sabent el que passa, és manifestar tot el seu suport a la gestió del president Mazón. Ara és quan Feijóo ja ha entrat dins la fase de fer el que faci falta per intentar salvar els mobles: es tracta de defensar «els nostres», costi el que costi. Ara ja està en la fase en què, si és necessari, es donen martellades als discs durs: som a la fase de «Luis, sé fuerte...».
Finalment Feijóo, que no alena per ver, entra el PP en la darrera fase, que és la d’endossar la culpa als altres. Ara diu que tota la culpa és de Teresa Ribera, a qui acusa de no fer actuacions que no podia fer perquè no en tenia la competència, i de no donar informació des de la Confederació del Xúquer a Protecció Civil, malgrat que, en realitat, s’enviaren 62 avisos a Emergències de la Generalitat, amb dos de claus (un a les 16 hores i un altre a les 17 hores) mentre Mazón estava de dinars. Amb aquest muntatge, Feijóo intenta emprar la dana per desgastar el Govern d’Espanya a Europa: prefereix, com a bon «patriota de hojalata», que la comissària no sigui espanyola abans que sigui una ministra socialista, i així posa en perill les majories a Europa, una jugada que li surt torta atesa la intervenció de Teresa Ribera que posa en evidència, en el Congrés, la inacció de Mazón, el dia de la dana, així com la de Rajoy en el barranc del Poyo, i definitivament és nomenada comissària i vicepresidenta de la nova Comissió Europea.
De tota aquesta mala experiència, s’hauran d’analitzar moltes coses, pensant de forma prioritària en les víctimes, les famílies que ho han perdut tot, i en la reconstrucció. En qualsevol cas, crec que no seria bo que, per culpa de la mala gestió d’un Govern autonòmic com el de València, avalada pel líder nacional del seu partit –sembla que parcialment reconfortat– i per pactes amb els centralistes de Vox, es posi en qüestió l’Estat de les autonomies. Hi ha hagut altres catàstrofes gestionades per l’anterior Govern valencià i no va passar el que ha passat ara, ni hauria passat segurament a altres comunitats. De fet, les altres comunitats, del PP o no, han actuat, i han patit molts de danys materials, però no l’exagerat nombre de víctimes que hi ha hagut a València. També convé recordar que el Prestige, el Yak-42 o les mentides sobre ETA de l’11-M varen ser competència del Govern de l’Estat i tots van succeir durant governs del PP.
Fa molta por que una part de la dreta, encoratjada per Vox, aprofiti aquesta mala gestió de Mazón per fer renéixer ànsies recentralitzadores. Ben al contrari d’això, el que tocaria és federalitzar més l’Estat, en línia amb Alemanya, de la qual es poden aprendre moltes coses per reforçar un Estat de les autonomies, que en molts de temes s’ha quedat a mig camí, en especial en el finançament –quan hauria de ser un sistema més corresponsable amb la despesa i la recaptació i no tardar deu anys a actualitzar-se, deixant en molt mala posició els territoris mal finançats–, però també en la clarificació del sistema competencial i en la creació d’espais informals i institucionals de confiança, de col·laboració i codecisió permanents (un Senat territorial), que generin cultura federal de compartir i d’unir esforços, des de la lleialtat entre els distints nivells de govern, i amb una profunda evolució de la cultura política i de les mentalitats en aquest sentit, com funciona als països federals del nostre entorn. No es tracta només d’organització federal sinó també de pensar en federal.
Malgrat tot, s’ha de recordar que el sistema autonòmic ha estat el que ha acostat als ciutadans el Govern i els grans serveis públics i els ha facilitat l’anivellació de renda i de la qualitat de vida, així com ha establert una notable aproximació entre els territoris. Atacar l’Estat de les autonomies seria un atac a la diversitat i a les polítiques de proximitat, en definitiva a l’Espanya real, i esperonaria el projecte de seguir impulsant un centre de poder artificial, absolutament radial, que fa malbé, sovint, la gran capacitat emprenedora d’altres territoris.
Per acabar, només voldria recordar que, segons l’article 2 de la Constitució espanyola, la indissoluble unitat està fermada, també de forma indissoluble, al dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions, tot fa u, i no existeix l’una sense l’altre. Tots som Estat, encara que alguns creguin que les autonomies són estat de tercera regional, animats per una ultradreta que és negacionista del canvi climàtic i està en contra de les autonomies, però en cogoverna moltes amb el PP, que li deixa impulsar la degradació del sistema des de dintre, com en el cas de la Generalitat Valenciana, que eliminà la nova unitat creada per reforçar el centre d’emergències i baixà en tretze milions el seu pressupost, en uns moments en què, per la crisi climàtica, la temperatura del Mediterrani ha arribat a pujar quatre graus i els xocs tèrmics són més forts i augmenten considerablement les precipitacions, que de cada vegada seran més virulentes.
