TW
0

Ho digué l’escriptor demòcrata (i en més d’un sentit) Upton Sinclair el 1919: «És difícil que un home entengui quelcom si el seu salari depèn de què no entengui», i la frase es feu famosa quan Al Gore l’aprofità en aquell seu documental sobre la catàstrofe climàtica. Ara el toc d’atenció que l’escriptor nord-americà adreçà a les pressions que patia, i pateix, la premsa lliure, ha reviscolat dins la querella que el Nàstic ha engegat contra l’àrbitre Eder Mallo, acusant-lo de falsedat documental i corrupció esportiva per l’actuació que tingué en el partit que la passada temporada permeté al Màlaga ascendir a la Lliga Hypermotion després de vèncer en la pròrroga. Els dirigents del club tarragoní han aplegat proves que l’àrbitre perjudicà conscientment el seu club durant el partit i en falsejà l’acta, suggerint-hi una versió tan específica com vigent d’aquell avís de Sinclair: és difícil que un àrbitre actuï correctament si el seu ascens a una categoria superior, en la qual guanyarà més diners i més prestigi, depèn del resultat del partit. En el pròleg del litigi, retrobar la citació és avinent, perquè l’àrbitre ja ha dirigit aquesta temporada 10 partits de l’antiga segona divisió, en la qual cobrarà 100.000 euros anuals i no els 20.000 que pescava en la categoria inferior.

Dilucidar en els tribunals de justícia les incidències d’un partit de futbol és una possibilitat que ni els més arriscats creadors de ciència-ficció han considerat fins al moment, pel volum d’informació, la càrrega emocional i especialment per la rapidesa decisòria que públic i jugadors exigeixen sobre la gespa, i acabi com acabi aquesta demanda les conseqüències esportives seran mínimes. I això que entre els arguments aportats pel Nàstic hi ha una anàlisi d’aquell arbitratge, fet per un exàrbitre internacional, que en detalla «més de tretze errors arbitrals flagrants, entre els quals destaquen nou accions de jugadors del Màlaga que haurien d’haver estat sancionades amb targeta groga». De moment, hi ha en la notícia un punt d’esperança que la bimbolla de privilegis en què viu el futbol (fiscals, urbanístics, mediàtics i organitzatius, en gran part sostinguda amb diners públics) encara té alguna escletxa.