Margarita i les línies vermelles

Finalment la Llei de Memòria i Reconeixements Democràtics continuarà vigent, perquè a la senyora Prohens, tocant a aquesta qüestió, tant li és buit com carregat. Ho va proclamar triomfalment a la cara de l’oposició. «Les dejamos a ustedes con los debates del pasado». Uf...! Per dir tal cosa cal tenir importants dosis de frivolitat i (això per dir-ho en paraules no ofensives) una inconsciència pregona. N’hi ha prou, per a posar-la en evidència, de recordar-li la llegenda que figura a l’entrada d’Auschwitz. «Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo». Amb un agreujant afegit: potser a Polònia el nazisme sigui cosa del passat, però a casa nostra n’hi ha prou d’aixecar una estora perquè en surtin infinitat, de petits führers, disposats a fer befa dels que moriren en defensa de la dignitat humana. Així que la senyora Prohens amb aquest touche de modernitat o de tenir món (en realitat no sé ben bé què ha volgut aparentar) l’únic que ha aconseguit ha estat mostrar el llautó. D’altra banda la llei de memòria continua vigent perquè populars i Vox (és a dir, la flor i nata del franquisme), en comptes de comportar-se com a bons germans prefereixen fer-se la traveta. Res a veure, per tant, com proclama la presidenta, amb un no traspassar línies vermelles. No s’hi valen ni cops pel pit ni clams a l’ètica. En aquest mercat en el qual vostès han convertit el Parlament, senyora Prohens, qualsevol cosa és susceptible de compra i venda, fins i tot la presidència de la institució. Diguem-ho amb paraules del mestre Foix: «Ho sap tothom i és profecia». Així de clar. A posta sorprèn que l’esquerra parlamentària celebri la no derogació de la llei de memòria com si fos la gran festa de la democràcia. Francament, sols faltava que ses senyories escenifiquessin la besada del marine amb la infermera Friedman a Times Square per a fer-nos entendre que acabàvem de tocar el cel amb un dit. S’han passat de set cases, sens dubte. A l’esquerra cal agrair-li la tossudesa amb què n’ha defensat la vigència, de la llei, però no podem aplaudir-li comentaris com «agraïm que la dreta hagi rectificat» o les referències a la possibilitat que s’enceti una nova etapa, més digna i intel·ligent, en política de pactes. Sí, ja ho sabem: les paraules amables i la mà estesa vers els conservadors són un convit a la reflexió. Però una flor no fa estiu. Vull dir que, ara per ara, una Prohens pactant amb l’esquerra és un demanar impossibles. En el Consell de Mallorca, Pepé i Vox han aprovat els pressupostos en cordial germanor. Quin efecte immediat té això...? Doncs que el president Galmés i la consellera Roca, acompanyats de poetes mil, portaran nous i botifarra a la cova del petit Jesús, mentre el vicepresident Bestard se’n farà un tip de repassar la dentadura dels menors que ens arriben de l’Àfrica. I a partir d’aquí, ja sabeu la cartilla de la política insular: regionalisme de cara a l’electorat i accions de mal justificar per acontentar els Gili&Gil, gresol del caralsoleo. Certament els pactes del Consell, encara que estrafolaris, també són possibles en el Govern. I la senyora Prohens ho sap més que ningú. Que no està disposta a trepitjar línies vermelles, etcètera-etcètera...? Sí, dona, d’acord. Tant diràs que em faràs riure! Únicament no es poden trepitjar, les línies, si juguem a piso. I no és el cas.