Per contrarestar, de tant en tant agaf els meus reverenciats Assaigs de Montaigne. De Montaigne deia maliciosament Blaise Pascal: «El que Montaigne té de bo no es pot aconseguir més que de manera molt difícil. El que té de dolent, prescindint del seus costums, s’entén, hagués pogut ser corregit si l’haguessin advertit de que era massa enrevessat i, sobretot, que parlava massa de si mateix». Precisament el que més m’agrada de Montaigne és quan parla d’ell mateix, patidor, compulsiu, malsofrit. Jo també parlaré de mi. Som un vell, un ancià i, per tant, em pertoca el que deia Robert Louis Stevenson: «L’edat madura demana tímidament que li siguin estalviats els sofriments insuportables; la joventut, agafant la fortuna per les seves barbes, pretén l’alegria com un dret».
«Ever tried. / Ever failed. / No matter. / Try again. / Fine again. / Fail better», de Samuel Beckett. En una traducció laxa vol dir més o menys: «Ho provares. Fracassares. És igual. Prova-ho un altra pic. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor». Se solen citar aquestes sentències encadenades de Beckett oblidant sovint que estan dins una seqüència que comença així: «Primer el cos. No. Primer el lloc. Primer els dos. Ara tampoc. Ara l’altre. Fart d’una prova a l’altra...» i després, una cosa que en principi pot semblar obscura i absurda, esdevé positiva: Si fracasses de bell nou, fracassa millor. Clar i llampant.
Una ració d’Einstein, tan manotejat en els llibres de cites, quasi tant com Wilde o Woody Allen, però vaja... «La gent dèbil es venja, la gent forta perdona, la gent intel·ligent ignora». «Mai pens en el futur, arribarà aviat». «La vida és com anar en bicicleta. Per mantenir l’equilibri sempre has de continuar movent-te». «Mai facis res contra la teva consciència, malgrat l’Estat t’ho exigeixi». «Seure’t a llegir dos minuts i que paresquin dues hores, o seure’t a parlar amb una bella dama dues hores i que paresquin dos minuts. Això és la relativitat». Aquesta darrera no li és atribuïda, és ben cert que la va dir.
«Ya hay un español que quiere vivir / y a vivir empieza, / entre una España que muere / y otra que bosteza.» (A. Machado). Més enllà del sentit tràgic de la vida, espanyola, Leila Guerrero, tot parlant del llibre de Matias Rivas, Referencias personales, 2024, és refereix a ell com: «Rivas és un flâneur del seu paisatge interior». M’agrada aquest mena de flânneurie! Rivas: «Les forces tràgiques del desig ens derroten. Escrutar aquest fracàs és el que faig setmana a setmana». Quina feinada! No sé si li passava el mateix a Jacques Lacan, psiquiatre i pensador (vaja oximoron!). El ‘mil·lenarista’ i a vegades obscur Lacan, a Le seminaire, Livre VIII: Le transfert: «Estimar és donar el que no es té a algú que no és». Com sempre claríssim! Tanta sort que ens ajuda l’amic Guillem Mudoy: «És la transferència en el desig de dues mancances». No sé si s’escau però parlant de desig ja ho deia J.R.Jiménez, no sé si molt poèticament: «Amor, amor, amor... Ese lugar de los excrementos.» Ho recordava també Sant Agustí, parlant de l’instint sexual i el seu lloc material: «...inter urinam et faeces»; entre l’orí i la merda. O més planerament: «De prop, tot és lleig», de Josep Pla.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.