Franco és viu i Sánchez també

Els detractors de Pedro Sánchez, que són la meitat dels votants menys un, afirmen que menteix més que respira. És cert...? Ho ignoro. O ho he ignorat fins ara, atès que acabem d’enxampar-lo amb una bola com un piano. Heus aquí que enguany, l’any 2025 de l’era cristiana, celebrem, per decisió presidencial, el cinquantè aniversari de la mort de Franco. De manera que la pregunta que ens fem és inevitable: qui li ha dit a Sánchez que Franco és mort? I de seguida aflora el dubte sobre les seves intencions reals: li ho han dit o ens ho vol fer creure? La resposta és simple: confia que ens ho empassem, que és mort, basant-se en l’experiència d’alguns dels seus antecessors en el càrrec que han llegat a la història mentides dignes de glòria. González (entrada d’Espanya a l’OTAN) o Aznar (armes de destrucció massiva a l’Iraq) aconseguiren fer-se mereixedors del títol de mena bolea amb grau superlatiu. Per no anomenar Zapatero, que va afirmar per activa i per passiva que faria seu (2003) l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. I tururut, ja sabem com va anar la cosa. En fi...! Parlàvem del darrer acudit sobre Franco que ha sortit de la prolífica factoria socialista. Com si a Ferraz no tinguessin prou problemes a resoldre, ara s’inventen que Franco és mort. I ho repeteixen, fins al punt que no ens en queda d’altra que rebatre’ls. Parlem clar: Franco és un exponent significatiu de la maldat pura i, la maldat, és com la matèria, no es destrueix, a tot estirar es transforma. Actualment hi ha tants de franquistes que ningú pot al·legar-ne enyorança, de Franco. Que l’enyores...? Escolta les converses de cafè i tindràs un extracte rigorós del pensament franquista. En conclusió: Franco es viu i així que passin mil anys ho continuarà essent. Em baso en criteris científics. Però també podem arribar a una conclusió idèntica atenent-nos a l’anàlisi sociològica més pedestre. A més desinformació, més franquisme. I desinformats, tot i que ens bombardegen amb notícies a tothora, hi estem més que mai. A posta Franco perviu amb disfresses diferents. La setmana passada embrutaren amb pintura una placa en record de les Aurores. N’és un exemple. Les Aurores són un símbol de llibertat i qui les menysprea ens està dient que rebutja qualsevol expressió democràtica. És una qüestió de calaix. Únicament si admetem que el franquisme és viu, i que encara influeix de manera determinant en la cultura sentimental i en l’argumentari patriòtic, podrem entendre coses tan dispars com el respecte reverencial i gairebé amb honors d’Estat amb què es traslladaren les despulles de Franco del mausoleu faraònic de Cuelgamuros a una tomba familiar o el fet que els socialistes hagin de viatjar a Waterloo a pactar els temes de govern amb Junts, perquè si el president Puigdemont creua els Pirineus serà detingut. Hi ha Franco per tot. A l’estructura piramidal de les institucions, ni cal dir-ho. La vida pública desprèn un tuf notable de regressió. Tanmateix, Sánchez pretén fer, servint-se de la mort de l’autòcrata, una glorificació de la democràcia sorgida de la Transició. D’una banda condemna el franquisme; de l’altra, es postula com l’artífex de l’Espanya regeneracionista. Tal com acostuma, pretén jugar amb dues baralles. I aquesta vegada no cola. Ja diuen que s’agafa primer a un mentider que a un coix. I és així. I tant...!