La pel·lícula El 47 de Marcel Barrena, amb guió d’Alberto Marini, m’ha reconciliat amb la història. Particularment, amb aquella etapa del passat del país que semblava no haver existit, oblidat i maltractat per la memòria. Potser com a aquelles petjades sobre l’arena que fàcilment s’esborren com diu la cançó Gallo Rojo, Gallo Negro. Per això mateix, valdria la pena observar i aprendre de tot allò de popular, pobre i vergonyant que hi ha en la memòria col·lectiva.
Els protagonistes de la història i les evidències que l’experiència de vida ha anat deixant pels costats de les gran vies per on circulen les masses constitueixen el millor arxiu on recuperar l’esperit, la força i l’esperança de molts del que han viscut amb el desig de deixar un món millor del que trobaren. Això cobra valor precisament ara, quan sembla que la realitat està il·luminada amb el focus de l’aversió i l’odi entre les persones i els diferents col·lectius humans. Ara, repetim, potser és el moment de descobrir intel·lectuals com Achille Mbembe que, des de la cultura africana, apunten algunes dels principals nafres del nostre temps. Potser té raó quan afirma que estam accelerant viure en societats dominades per l’enemistat i no de l’amistat.
Tot allò que està succeint en el món que es consumeix com a real, en realitat és un món virtual creat per distreure un planeta cada dia amb menys costures. La indústria de la salut augmenta, perquè la guerra psicològica creix de manera exponencial. Les ferides, ara, són interiors i invisibles, però profundes. Els sentits viuen distrets, quan l’ànima -entesa com aquell fil que uneix el cervell i el cor per envigorir el cos- s’aprima i perd consistència.
Els protagonistes de El 47 ens recorden novament d’on venim i escenifiquen de manera èpica com les grans conquestes comencen amb gestos simbòlics que uneixen la comunitat. Els barris de barraques de la perifèria de les grans ciutats occidentals de mitjan segle XX són els llibres on s’aprengué a conviure i a sofrir d’una manera positiva. Laura de Andrés Creus ja ho va avançar ara fa poc més d’una dotzena d’anys en un llibre extraordinari titulat Barraques. La lluita dels invisibles (2011).
Marcel Barrena i Laura de Andrés tenen molts punts en comú, el principal dels quals és la reivindicació d’aquells revolucionaris secundaris que mai no aspiraren a ser importants, però s’apuntaren a la causa més important de la vida: lluitar per un futur millor, i posaren la dignitat humana en el primer esglaó de la seva vida i ho feren extensiu a totes i a tots aquells amb els quals compartien sofriment, marginació i humiliació.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.