En la mort de Frank Auerbach

Era alemany de naixement, però quan només era un nin de set anys, els seus pares, jueus que no gaire temps després acabarien morint al camp d’extermini d’Auschwitz, el varen poder enviar a Anglaterra per salvar-lo de les urpes del nazisme. Nomia Frank Auerbach i, quan va morir el mes de novembre passat, era considerat un dels més grans pintors de l’art britànic del segle XX i del que duim de segle XXI. Auerbach sempre m’ha generat, des que el vaig descobrir, una fascinació sense fons ni final. Supòs que és en part per això que no haver sabut de la seva mort fins tres mesos després m’ha impressionat, m’ha posat trist i m’ha fet sentir una mica avergonyit. Quan mor un dels grans de l’art, estaria bé que els que l’admiram sentíssim com per uns segons tremola subtilment el món. Naturalment, el món no tremola amb la mort dels grans de l’art sinó amb la vida dels mediocres i els malvats de la política i l’economia, però aquest és un altre tema. De la pintura d’Auerbach –un home que durant dècades va tenir fama de fer feina 364 dies a l’any: només es prenia un dia de vacances, tota la resta de dies i de temps solia passar-los al seu estudi–, el que més n’impacta és la mescla de meticulositat i d’intensitat, i l’habilitat portentosa per fer unes obres carregades de força bruta plàstica (capes gruixades de pintura, traços pastosos i greus, estrats de color damunt estrats de color...) que, a la vegada, transmeten una visió de conjunt harmoniosa, barroerament refinada. Tot plegat em fa pensar en una frase d’un personatge (també un pintor) de la novel·la Contrapunt, d’Aldous Huxley: «Un atavisme: això és el que hauríem de ser tots. Un atavisme amb totes les oportunitats modernes. Éssers primitius, però intel·ligents. Caça major amb ànima». Caça major amb ànima són, justament, els retrats, molt sovint bustos, d’Auerbach, una mescla de pasterada de pintura i d’exploració psicològica, una mescla de color i forma i de poderosíssima expressivitat anímica i moral. Figuratiu que va flirtejar amb l’art abstracte però no s’hi va entregar mai, Auerbach era més o menys de la mateixa generació –i més o menys amic– dels Bacon, Freud, Hockney, Kossoff, Hodgkin i companyia. D’aquí a dos o quatre segles, la pintura d’aquesta tropa, igual que la dels pintors alemanys de la Nova Objectivitat (Grosz, Dix, Beckmann...), encara fascinarà. Molt més que molta altra que ara té més fama.