El torneig del cavaller Salvador Sureda Safont

Antoni Furió ens conta que l'origen de la disputa fou quan el 1442 Francesc Vallseca era a Mallorca i «haciendo quizá alarde indiscreto de su destreza en manejar las armas, D. Salvador Sureda en público palenque le reprendió su temeraria osadia». Però, en aquell moment el cavaller català duia calada la visera, i diuen que no sentí les paraules de Salvador Sureda, fins que, més tard i després de creuar la mar, ja a Barcelona, li comunicaren el detall alguns amics i els escuders o patges de més confiança. Continua Furió: «Picado su pundonor en lo más vivo, escribió un cartel de desafio al arrojado mallorquín que le remitió por un trompeta». Sureda acceptà el desafiament i ambdós demanaren camp al rei Alfons el Magnànim, que es trobava aleshores a la ciutat de Nàpols, on havia fixat la cort de la Corona d'Aragó.

Aquest torneig creà una gran expectació, i se celebrà a Nàpols, el 5 de gener de l'any 1444, en presència del rei Alfons el Magnànim i el seu fill Ferrante (es tracta del duc de Calàbria, fill natural del Magnànim i de la seva amant Lucrecia de Alagno). Nombrosíssima gent, mes de 22.000 persones eren a Nàpols, disposades a no perdre's el magne espectacle -com avui una gran final de futbol-. Ompliren de gom en gom la Piazza della Incoronata, que lluïa ben endomassada. Hi acudí també una bona representació de cavallers mallorquins, entre els quals destaquen Joan Moix i Nicolau Vivot, que aixecaren crònica del fet, com ha estudiat Ramon Rosselló Vaquer. També podem esmentar Gilabert de Lloscos, Jordi de Santjohan, Llorenç Marí, Bernat Pacs, Arnau Moix, Joan Dameto i Pere Zaforteza, entre d'altres. Era tradició que els cavallers participants en els torneigs adoptassin un lema o divisa. Salvador Sureda en trià una, de divisa, ben original: volgué tenir com a símbol o senyal que l'identificàs una furera, és a dir, una gàbia en forma de cistell o de canastrell en què els caçadors de conills hi transportaven les fures, amb el lema següent: «Dins és lo qu'il pren». Per la seva banda, Francesc Vallseca portava un estendard morat amb una tórtora amb el lema « Dins és lo qu'il pren », que al·ludia a la frase que, quan s'acomiadaren, li havia dit la seva dama, Maria Soledat de Montcada.

Noticias relacionadas

Els escuts dels pobles de Mallorca. Història, patrimoni i heràldica parlant (III)

Más noticias relacionadas

Un document antic, traducció i adaptació de l'escrit dels cavallers Moix i Vivot, conservat a Can Sureda d'Artà, descriu l'esdeveniment amb tota casta de detalls; un fragment d'aquest text diu així: «Entró en la plaza Salvador Sureda, armado de todas armas, llevando sobre ellas una gavardina de raso carmesí, con follages de oro, y recamada a trechos su divisa, que era una jaulina de hurón con un mote que decía dentro está quien le coge». Moix i Vivot descriuen la cerimònia i diuen: «De la qual cerimònia lo senyor Rei trobà gran plaer e tots los barons qui amb ell eren e molts més en la continença e bona cara que mossèn Sureda anava que pareixia que anàs a veure sa enamorada. D'en Vallseca no volem res dir com vengué ni amb quina cara, demaneu-ho a qui ho ha vist». Quan els justadors s'anaven a envestir, ja en marxa el combat, el rei aturà la lluita i demanà la reconciliació, ja que havia quedat provat el valor i l'habilitat dels contendents i no volia que morís cap bon cavaller seu. Però la cosa no acabà aquí, ja que els cavallers no volien acceptar l'oferiment reial un abans que l'altre, i argumentà Sureda que ell era el desafiat i que mai no parlaria abans que Vallseca. Admesa per aquest la generosa oferta del monarca, diu Furió que «se movió otra contienda sobre quién se apearía primero, y dando el príncipe [Ferrante] la mano a ambos, quedó ileso el ritual de la caballería». Solucionats els problemes de protocol, el rei els digué: «Au! Siau bons amics tant com si entre vosaltres no fos estat res e vull que sus ara us beseu».

Malgrat la besada... «vaja una decepció», degueren pensar els 22.000 entusiastes espectadors, ben frustrats i cul-batuts i, potser, enfurismats... i és que, com diu Miquel Ques Perelló, que recentment ha estudiat les ‘cartes de convit' del torneig, dit esdeveniment, finalment, no tingué un desenllaç bataller. Així que, malgrat l'ànim del cronista Joaquim M. Bover, quan diu de Salvador Sureda que «Su nombre se hizo una celebridad europea por el famoso desafio», hem de tocar de peus a terra, ja que, seguint l'esmentat Ques, «D'aquesta asseveració, podríem dir «romàntica», no en tenim cap referència històrica, tenint en compte que Sureda finalment no junyí».

Sigui com sigui, en tornar a Mallorca després del torneig, el cavaller Sureda Safont col·locà els penons i dargues d'aquella cavalleresca competició davant l'altar de la capella dita de Sant Sebastianet, de la Seu de Mallorca. El cavaller mallorquí morí molts d'anys més tard, el 1495. Diu P. de Montaner: Salvador Sureda «obtingué el dret de fer la seva tomba en la catedral el 1452... en morir, les dargues que portà en aquell esdeveniment foren penjades sobre la seva sepultura en la capella de Sant Martí, i hi estigueren fins que l'incendi de 1820 motivà el seu trasllat a la capella de Can Vivot». La sepultura, envoltada de fureres o canestrells, fou restaurada per Joan-Miquel Sureda i de Verí.

De fureres, també n'hi ha moltes a les cases de la possessió dita Sant Martí d'Alanzell, de Vilafranca, emblemàtica dels Sureda de Sant Martí. Quan en el segle XVII els hereus de Salvador Sureda Safont reconstruïren l'edifici de la Rambla, avui conegut amb el nom de Can Pinós, hi col·locaren en el centre de l'arc rebaixat que sosté la galeria del primer pis, al pati de l'edifici, a la dreta segons s'entra, un escut de la família Sureda -una alzina surera-. A més, l'escut mostra un relleu a la part baixa que representa la furera del cavaller justador, amb un filacteri que reprodueix el lema, traduït al castellà -avui molt esborrat-: «Dentro está quien le coje».