El Primer Molinar i s'Horta d'Avall (Eixample de Llevant de Palma)

-Però bono, esforçats alumnes!. Fa devers quaranta anys que les meves amigues Antònia Casasnovas i Amèlia Llull em digueren que no s'havia de confondre la barriada del Molinar o Segon Molinar amb el Primer Molinar. Aquest Primer Molinar és molt més a prop de la ciutat antiga que no la barriada post-Portitxol. Per tant, l'actual barri des Molinar, és només una part del Molinar de Llevant, la més allunyada de la ciutat; l'altra part del Molinar de Llevant, la més apropada a la ciutat, és el Primer Molinar o Molinar de la Porta del Camp.

-Professor, no serà que el Primer Molinar és el Molinar de Ponent i el Segon Molinar és el Molinar de Llevant... ja que, si mires des del Portitxol, amb la mar a l'esquena, cap a l'esquerra hi ha la porta del Camp, que quedaria a ponent de l'observador i el barri del Molinar quedaria a la dreta, al llevant estricte.

-No, ca, barret!, de cap manera! No embullem la troca. Ja sé que alguna publicació així ho ha contat, però van ben errats de comptes. El Molinar de Ponent és el del Jonquet i el de l'actual carrer Indústria, a ponent de la ciutat, mentre que el que ara explicam, el Molinar de Llevant, és a l'est de la ciutat.

-D'acord, ha quedat clar, no s'enfadi, professor, que no li convé per a la seva delicada salut!

-No passeu pena, encara m'haureu d'aguantar un parell d'anys! Mira el que diu el llibre Els noms de Fora Porta de la Ciutat de Mallorca: «Es Molinar de Llevant, deu el nom a la quantitat de molins de vent fariners que s'arrengleraven davant la costa de llevant de la ciutat. S'ha de distingir entre el Primer Molinar i el Segon Molinar. El Primer, més a prop de la ciutat, se situava entre la Porta del Camp (ponent de la zona), Can Pere Antoni i la costa (migjorn), i el Portitxol (llevant), a prop de la Creu de Pedra Marbre (tramuntana). El Segon Molinar, a llevant del Portitxol, compta amb topònims com sa Punta des Metxins i es Caló d'en Rigo, a l'actual Club Nàutic. La barriada coneguda actualment com el Molinar respon realment al Segon Molinar». Bé, a veure si trobau més documentació sobre aquest tema.

-Sí, jo he trobat un text de l'escriptor i periodista Miquel dels Sants Oliver, inclòs en el llibre en prosa titulat La Ciutat de Mallorques, aparegut l'any 1906. Molt interessant, quan parla del Molinar. Aquí el teniu: «Una de les coses més interessants d'aquesta ciutat eren els molins de vent, allà, seguint tota la platja baixa de llevant, des de la fàbrica de gas. Ja hi anirem un altre dia. Els molins formaven legió, en línia desigual, des de la porta del Camp fins al Portitxol... Formaven legió, mol qui mol, amb sa base cúbica, sa torre cilíndrica rematada per una caputxa d'espart i sa roda de sis antenes voltant, de cara al vent... Eren setanta, vuitanta; no eren els molins: eren un molinar, un exèrcit de molins. (...) Els molins eren, són encara, la nota dominant, que sobresortia i surava en la memòria, per anys i més anys. Qui havia passat un dia a Palma es recordava tota la vida del puig de Bellver amb son castell, de la línia de murada, de la Llonja, de l'Almudaina o palau dels Reis, de la Seu i d'aquella teringa de molins estesos a ran de mar... Era el perfil de la ciutat reflectint-se, complet, en la badia. (...) La imatge dels molins perdura i triomfa, amb llur torre blanca, de calç vivíssima, llur caputxeta obscura, llurs veles rosses, allà lluny, voltant com a joguines de fira...».

-Preciós... però això és tot?

-No, no, no he acabat! Continua en Miquel dels Sants amb l'anècdota protagonitzada pel papa Pius IX, anomenat Giovanni Maria Mastai Ferretti, quan navegava, en sa joventut, devers l'any 1823, prop de Mallorca: «la nau que el conduïa entrà d'arribada, esperant algunes hores que morís el temporal; els passatgers no desembarcaren. I conten que cinquanta anys després, rebent en audiència pelegrins i sacerdots, si els camarlencs l'enteraven de la presència d'un mallorquí, el Pare Sant sentia reviure la impressió rebuda, temps enrera, pel jove Mastai Ferretti, dient: «Ebbene, figlio: esistono ancora quelli bianchi mulini?». I acaba en Miquel dels Sants: «Aquells molinets blancs existeixen, però morts quasi tots. Ara en passes i ja no sospites, allà dalt, el trontoll de les moles com un bram de mostre, triturant els grans daurats que degoten de la tremutja, ni el caure de la farina, olorosa i calenta, en grums que conserven la pressió dels dits i la invisible quadrícula de l'epidermis (...) La fàbrica de moldre ha matat els molins, ha matat els forns».

-Molt bé -aplaudeix tothom- bona evocació literària de n'Oliver i molt tendre el record que dedica tot un pontífex als nostres molins.

-Professor, abans de continuar, aquests molins devien servir per treure aigua, com els del pla de Sant Jordi...

Noticias relacionadas

Els escuts dels pobles de Mallorca. Història, patrimoni i heràldica parlant (III)

Más noticias relacionadas

-No, no, de cap manera. Ja em tornau fer enfadar!! Els molins -per definició- són aparells o enginys per moldre, bàsicament per convertir el blat en farina. Per tant, són molins de vent fariners. Els altres, els que treuen aigua, simplement, tenen el nom equivocat.

-Vaja... Què vol dir?

-Tal com ho sentiu, les torres eòliques del pla de Sant Jordi o de sa Pobla no són molins... Per què? Idò perquè no molen!... són bombes extractores d'aigua mogudes per energia eòlica, però no molen. I, per cert, els que sí molen -molien, vull dir- són els molins d'aigua fariners, que són enginys per moldre que es mouen per la força de l'aigua (vora una síquia, un torrent, etc). Ah... i també hi ha els molins de sang...

-Molins de sang, professor? Vaja un nom, sembla terrorífic!

-Pots pensar, no vos retgireu. Els molins de sang són els molins fariners moguts per energia animal, com un ase o una mula. Una metàfora o, millor, una metonímia a la ‘mallorquina' magnífica.

-Vaja, hem dedicat molt de temps al Primer Molinar -i encara no hem acabat!- i hauríem de parlar també de la zona agrícola de l'immediat llevant de la Porta del Camp. Resulta que en el mapa de Mallorca del Cardenal Despuig (1785), la contrada actual de l'Eixample de llevant, és a dir, del barri de Foners i de ses Veles apareix com un territori rural travessat de nord-est a sud-est pel camí vell de Llucmajor. Aquestes terres feien part de l'Horta Baixa, com així apareix en l'esmentat mapa. A la zona costanera hi havia alguns molins i els llocs anomenats Set-arenes i ‘Apostolado'. El mapa també esmenta un oratori públic situat vora el camí de Llucmajor, que pot ser identificat amb la Creu de Pedra Marbre. El testimoni de l'arxiduc Lluís Salvador, com sempre imprescindible, ens defineix les diferents hortes de Palma: «Les finques de reguiu que formen l'Horta de Palma occidental, són conegudes com a pertanyents a l'Horta d'Amunt, i es reguen amb aigua de la font de la Vila. La part de l'horta que està situada a l'est de la ciutat, entre la carretera d'Inca i el Coll d'en Rabassa, fins a la mar, és l'Horta Baixa, denominada Horta d'Abaix i també Horta d'Avall, i és regada amb l'aigua que extreuen una sèrie de sínies. En aquests pous, l'aigua sol trobar-se a 5-6 metres de profunditat. Escampades per tota l'horta, existeixen infinitat de cases. A l'horta Alta gairebé sempre es tracta de cases de bon aspecte i moltes són cases de possessió; es troben envoltades, sovint, de tarongerars i arbres fruiters. A l'horta Baixa no hi ha més que els modestos habitatges dels hortolans, que reguen i conreen saboroses mongetes, alfals per al ramat, cereals, i tota casta de llegums. Aquestes cases solen estar envoltades de canyars i de figuerals de moro. A la vora, hi ha la sínia i al costat creixen algunes robustes i altes palmeres que donen un gran encant al paisatge».

-Entre el mapa del Cardenal Despuig i l'explicació de l'Arxiduc, queda clar, professor, aquest tema de l'Horta Baixa o d'Avall. Però, realment, s'emprava aquest nom?

-Sí, ja ho crec, sempre abans de la urbanització que va suposar la ciutat nova o Eixample, amb el pla de Bernat Calvet, de l'any 1901. Per no marejar-vos, només aportaré dos documents. El primer, és un contracte d'arrendament signat pel notari Joan Muntaner l'any 1739: «Jo Pere Juan Aguiló, de Pere Juan, lloga sive arrenda a vós Gabriel Capó hortolà i als vostros lo meu hort, i cases de baix situat en la Horta de Avall, davant la Soledat Vella [un antic convent de Mínims, que no es consolidà, situat a la Porta de Sant Antoni], per temps de sis anys, i sis esplets buits o plens…». Un segon document data del 23 de juny de 1830; es tracta d'una capbrevació del rafal dit Son Ventallol feta per l'Escrivania de Cartes Reials: «Dª Ana Maria Maura... viuda de dn Pedro José Artigues... posehe un rafal llamado Son Ventayol... en el lugar llamado la Orta de Avall... Linda con camino de la Aranjasa, con huerto de dn Ignacio Salva, con huerto de Mateo Capó».

-Idò sí, queda clar que era un topònim ben viu, aquest de l'Horta d'Avall... l'empraven els nostres repadrins.

-Més antic, diria jo, que els vostres repadrins!! Oh... Ha tocat el timbre del final e la classe. En aquest territori que explicam ha quedat pendent parlar de temes tan interessants com les Torres Llavaneres, el Salaverd, el camp de Santa Fe i Can Pere Antoni... a més de definir els 28 molins identificats al Primer Molinar. Aquí hi ha molta llana per tondre! Haurà de ser el proper dia.

-Sí, sí, o molta tela per tallar! Fins a la propera classe.