Els escuts dels pobles de Mallorca. Història, patrimoni i heràldica parlant (II)

-Endavant, idò!

Andratx

L'escut oficial del municipi andritxol, aprovat pel seu consistori, segueix la següent descripció: «L’escut d’Andratx és el sol heràldic, sobre fons d’atzur, figurat amb ulls, boca i nas, rostre seriós, i setze raigs que l’envolten: vuit rectes i vuit ondulats.» És la definició que recull l’escriptor Baltasar Porcel a la novel·la Sol Negre (1961). Pels 16 raigs, podem dir que segueix l’esquema del «sol radiant».

Jeroni de Berard, l’any 1789, confirma que l’escut és ben antic, encara que aquest cronista il·lustrat diu que el sol només té vuit raigs: «Usa esta villa por sello un sol con ocho rayos que esparce con simetría a las cuatro esquinas y a los cuatro ángulos de una bandera o estandarte.»

El Diccionari Amengual, de 1858, esmenta l’escut, però no aporta cap explicació del seu origen: «Andracx [sic]: Villa de Mallorca, situada al poniente... El origen de este pueblo ha de buscarse entre las tinieblas de la noche de los tiempos. Puede que sea un resto del antiguo Panteleu... Andracx tiene por armas un sol». Francisco Piferrer, al seu Nobiliario de los reinos y señorios de España, de 1860, no aporta res més: «Andraigt [sic]... Tiene el sol por blasón.»

Els referents patrimonials amb l’escut d’Andratx pels carrers del poble no són abundants; però, així mateix, n’hi ha: Al costat de l’església, mirant el portal, a l’esquerra, al monument al Pare Ramon Pasqual, en tenim un. A l’edifici de l’Ajuntament Vell, actual biblioteca, en tenim un altre. Diuen, emperò, que el més antic seria el del mapa del Cardenal Despuig, de 1785.

L’escriptor Pere Morey agafa en consideració que Andratx és el poble més a ponent de Mallorca, i creu que per això té el sol com a escut: «és el darrer poble de Mallorca en què es veu el Sol abans de la posta.» L’Ajuntament d’Andratx també defensa que l’escut «evoca la situació geogràfica de l’antiga baronia dels bisbes de Barcelona a Mallorca, en l’extrem sud-oest de l’illa sent l’última població de Mallorca en la qual es pon el sol.» Aquesta explicació de l’Ajuntament d’Andratx inclou una referència a la rondalla: «Conta la llegenda que aquest sol està seriós a causa del malestar que provocava als habitants d’Andratx que es topaven amb ell de cara quan baixaven el matí a fer feines per Palma i el tornaven a trobar de cara quan tornaven a les seves llars el capvespre». Es tracta de la rondalla titulada «De com ets andritxols anaren a un misser de Ciutat per un consei», recollida per Mossèn Alcover. Aportam el resum que en va fer la revista n’Alí, l’any 1996: «Ha estona, els andritxols estaven molt preocupats perquè quan anaven a Palma el dematí tenien el sol de cara i quan tornaven l’horabaixa el tornaven tenir davant. Varen decidir anar a un misser de Ciutat per tal de demanar-li consell, aquest en veure’ls tan entabanats els suggerí que partissin horabaixa i tornassin cap a Andratx el dematí en haver enllestit feines».

-Que consti, professor, que nosaltres no deim que l’escut d’Andratx tengui l’origen en aquesta rondalla.

-No, no, tranquils. És una rondalla ben simpàtica, en la línia d’Andratx com a municipi del ponent de Mallorca. Heu fet molt bé de recollir la referència.

Ariany

Deia la Revista Ariany, de gener-febrer de 1988: «Ja tenim escut: Dia 18 de gener [de 1988] el Consistori es va reunir en sessió extraordinària per tal de tractar entre d'altres assumptes, l'aprovació inicial de l'Escut d'Ariany. L'escut, com podeu veure, el forma el cotoner en flor, damunt un fons color ocre. Tres claus creuades, dues de petites i una de més grossa que simbolitza la independència d'Ariany respecte a Petra (a l'escut de Petra, hi ha tres claus -símbols de sant Pere- completament iguals) damunt un fons vermell. La M mariana, que ha estat l'emprada fins ara a l'encuny de l'ajuntament d'Ariany, damunt un fons cel. La quatribarrada i la corona reial.»

Efectivament, Ariany és el municipi més jove de Mallorca, ja que se separà de Petra l’any 1982. Com deia la nota de la revista Ariany, l’escut del nou municipi, tan modern, aporta una sèrie de símbols relacionats amb el poble: en primer lloc, la M i la A de Maria, Mare de Déu. En segon lloc, la clau grossa en mig de les dues claus petites, que simbolitza la independència de Petra, municipi al qual pertanyia, una planta de cotó, que fa referència al llinatge Cotoner, marquesos d’Ariany, senyors de l’antiga cavalleria d’Ariany, que es convertí en marquesat l’any 1717, un testimoni del qual és la gran casa -avui dividida- dita s'Auberg,.. L'emblema dels Cotoner consisteix en camper d'or, una planta de cotó arrabassada, de sinople, amb cinc branques, i una flor a cadascuna.

Per cert, sobre el símbol marià, resulta que el tema de la Mare de Déu d’Ariany té un origen curiós: Marc Antoni de Cotoner i de Sureda, que havia donat suport al rei Felip V, de la Casa de Borbó, rebé el marquesat d'Ariany. Per això, l’any 1717, anà a Madrid. Juntament amb la documentació reial que l'acreditava com a marquès, va dur una còpia de la imatge de la Mare de Déu d'Atocha. L’antiga mare de Déu de les Neus, va passar a un segon terme.

Artà: el recinte fortificat de l’Almudaina

Descripció de l’escut

L'escut oficial del municipi artanenc, aprovat pel seu consistori té la descripció següent: «L’escut d’Artà és de gules amb un castell amb tres torres, sumat d’un globus centrat i creuat d’or».

Diu Jeroni de Berard, l’any 1789: «Sello: usa por sello esta villa un muro con puerta y dos ventanillas, y sobre él dos torres y otra más delgada y alta en medio, con ventanillas almenas y veleta y lo circuyen unas letras que dicen ‘Arcta est via que ducit ad vitam’ [«Estreta és la via que condueix a la vida» (Evangeli de Sant Mateu, 7:14-17)], todo en un campo de oro, ignorándose su origen, como es regular en las demás». El Diccionari Amengual, de 1858, esmenta l’escut, però no aporta cap explicació del seu origen: «Tiene por armas un Castillo con tres torreones y en el de enmedio, una banderita blanca.» Francisco Piferrer, al seu Nobiliario de los reinos y señorios de España, de 1860, diu, sobre Artà: «El rey Don Jaime II de Mallorca la mandó reedificar en el año 1300, dándole por armas: Escudo de gules y un Castillo con tres torreones, sumado de un globo centrado y cruzado de oro». En la nota complementària, afegeix: «algunos ponen, en lugar de un globo, una bandera blanca.»

Mostres patrimonials de l’escut

Els referents patrimonials amb l’escut d’Artà pels carrers del poble són diversos: Trobam l’escut d’Artà a l’edifici de l’Ajuntament, mostra del regionalisme arquitectònic, de 1941. També al capitell de la Creu de na Bernarda, que es troba situada al creuer entre la carretera d’Artà, Son Servera i Canyamel. És una construcció recent, de principis del segle XX. Per altra banda, al cementiri d’Artà, que fou construït l’any 1831, sobre el portal principal, hi trobam dos àngels que sustenten l’escut d’Artà. Però, l’escut d’Artà més remarcable, per antigor i per valor artístic és el de la clau de volta del presbiteri de l’església parroquial, presumiblement del segle XVI, tardo-gòtic.

L’Almudaina d’Artà, referent simbòlic

Per què un castell a l’escut d’Artà? La resposta, sens dubte, és l’Almudaina d’Artà, un recinte fortificat que acull l’església de Sant Salvador; el nom, en àrab, significa la Ciutadella, i ja devia existir en època musulmano-andalusina. Diu Joan B. Binimelis, cap a 1595: «Per la part del grec te altre suffragàneo, en una part de la vila, en una altura de montaña, que es una casa e iglesia dita de Sanct Salvador, murada de totes parts, la qual, los habitadors de Artà, d’esta manera edificaren per a posar-hi la gent inútil en casos de vingudes de cossaris.»

Podem recapitular, per tant, que l’actual municipi d’Artà era el nucli d’un districte musulmà, més gran, denominat Jartan i que el castell o murada heràldica fa referència a l’Almudaina d’Artà, fortificació representativa i primigènia del municipi.

Banyalbufar: senyera envoltada d’estrelles

Descripció de l’escut

L’escut de Banyalbufar mostra les armes reials de la Corona d’Aragó envoltades per una bordura d’atzur carregada amb cinc estrelles de sis puntes, d’argent, dues, dues i una.

Diu Jeroni de Berard, l’any 1789, quan Banyalbufar s’integrava en el municipi d’Esporles: «Lugar de Bañalbufar. Sello: el sello que usa es otro que el de Esporlas y consta de un escudo con las armas de Aragón y alrededor cinco estrellas, una abajo y dos a cada lado.»