—¿Cómo se preparó para convertirse en Rosselló-Pòrcel?
—De Salvador Espriu hay muchas referencias, porque vivió muchos años, pero Rosselló-Pòrcel murió en 1938 con 24 años y se conservan cuatro o cinco retratos de él. Era meticuloso. Hay gente que dice que físicamente era débil. Me he fijado en el punto narcisista de Rosselló-Pòrcel. Era una persona más abierta que Espriu.
—Su personaje es vitalista y expansivo.
—He querido dotar al personaje de mi Rosselló-Pòrcel con la personalidad de sus poemas que, en ocasiones, son su alter ego. Él aspiraba a ser un grande de la poesía catalana. Por la mañana iba a la universidad, por la tarde hacía de bibliotecario y escribía artículos. Por las noches se iba de fiesta y leía con los amigos.
—¿Sintió una cierta responsabilidad?
—Tiene mucho valor haber hecho este personaje. Es una figura tan desconocida que la responsabilidad llega después de haber estrenado la obra. En Mallorca casi no se le ha hecho caso. Mi compañera es de Barcelona y lo estudió en el Instituto. En cambio, yo no, en Mallorca.
—El espectáculo supera la recurrente especulación sobre la relación amorosa de Espriu y Rosselló, más allá de la amistad.
—Hemos tomado el espectáculo desde el concepto del siglo XXI. No entramos en todo este morbo sobre si existía una relación más allá de la admiración intelectual. Buscamos el interés de la relación. Todos los que conocieron de cerca a Espriu dicen que no hubo nada más que amistad.
—En el montaje, Espriu admite su distanciamiento final con Rosselló.
—Rosselló estaba implicado en el sindicato y en la asociación de estudiantes revolucionarios. Pensó que había llegado el momento de la revolución y la lucha por las libertades. Espriu era más conservador. No era partidario de revoluciones, era antibelicista. Chocaron en este aspecto y los últimos años de vida de Rosselló no se hablaron. Espriu escribió que acompañó a Rosselló al Brull pero no era verdad. El espectáculo lo insinúa sutilmente. Espriu se encontró a su amigo íntimo muerto, después de dos años de no hablarse. Descubrió que le había dedicado su obra maestra. El sentimiento de culpa debía ser importante. Lo escondió casi toda su vida.
—En escena hay una agradable rareza que es la actuación del escritor Miquel de Palol.
—Representa la parte real y vivencial de lo que fue ese grupo. Escribió unos textos que recita a partir de lo que sabía pero la confidencialidad del grupo iba tan lejos que ni su madre le explicó gran cosa. Miquel tuvo mucha relación con Espriu pero no descubrió demasiado. Le ha quedado una herencia difusa pero real.
—¿Llegará Flames a la fosca a Mallorca?
—Espero que sí. Ayer vio la función Tomeu Amengual, gerente del Teatre de Manacor. Deseo que también se interesen en Palma. Creo que es una obligación porque se cumple el centenario del nacimiento de un gran poeta que es de Palma.
15 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Estic d'acord que els actors han de parlar sobretot del seu paper, en aquest cas el Sr. Rosselló-Pòrcel com a personatge teatral. Tot i això, el Sr. Miralles té el mèrit d'haver suscitat un debat i des intervencions, millor que no l'hauria fet, per ventura, un sr. catedràtic.
Ara ha de venir aquest il·luminat a descobrir-nos qui era Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Com si no l'haguéssim llegit i conegut molt abans que nasqués el tal Miralles. Per favor, calla't la boca fora de les taules i et (ens) faràs un favor.
No només els acadèmics ténen dret de donar la seva opinió, ans també tot home d'una cultura mitjana i amb lectures. M'ha interessat allò que el Sr. Miralles diu sobre cert narcissisme del poeta.
Si na Lola Solà escriu, que també ho faci na Mercè Muntanyola! Segur que coneixen la lletra petita d'aquesta història.
Les declaracions d'aquest al·lot són l'exemple de l'arrogància de l'actor que fora de l'escenari no és més un ignorant. Qui és ell per parlar de Rosselló-Pòrcel? On són les seves investigacions? Què li permet d'alliçonar els lectors? Per què fa afirmacions tan gratuïtes sense que l'entrevistador li aturi els peus?
SÓLLER El cel prepara secrets murmuris de mandarina. I les riberes del vent esgarrien taronjades. Jo tasto vergers. M'ajec damunt valls encoixinades. Les fulles alcen frescor i aixequen ventalls de gràcia, cortinatges de perfum, cortesies tremolades. L'oratge pinta perfils de caramel dins l'oratge. El cabell se m'ha esbullat i tinc l'ombra capgirada. El sucre de l'aire em fa pessigolles a la cara, amb confitures de flor i xarops d'esgarrifança. Unes cuixes de marquesa em repassen l'espinada. Quan el setí es torna gel, sembla que es faci de flama. El vicari compareix amb un vas de llet glaçada. La suor de les aixelles li travessa la sotana.
El Bâleà no existeix. Només és una excusa per cobrar doblers sense fer rès, i una manera de treure el Català sense que es noti tant el buit. Em negó a aceptar aquest engendre que no té lloc a la nostra cultura!.
El Balear no existeix ha existit mai. Malgrat jo no hi estigui d´acord, veig una llògica en els que només volen parlar el Castellà, perque els resulta més còmode, però voler implantar una llengüa fictícia, a la que li han donat una historia falsa i que no té regles d´ortografia amèn d´unes obres i autors robats del Català,que es deuen retoçar díns la seva tomba, això és destructivitat cultural i antropològica.
Una cosa és certa. Per distingir el català i el balear (en el supòsit que es pugui fer) s'ha de començar per parlar la nostra llengua i no només el castellà.
Cert gonelleta Llorenç, no distingueixo el balear (un invent) del català, precisament el problema es que no es pot fer el que dius, el mallorquí, menorquí, binisalamer, pollencí, eivissenc no es distibueixen del catalá perque son modalitat d'una mateixa llengua. En canvi vostros si que podeu parlar de cultura perque distinguiu les llengues ambans citades d'un invent esperpéntic del Balear, que no ha existit mai i cap institució académica avala de la llengua catalana que en canvi te moltes modalitats dins la mateixa unidat. Ara segueix parlat tu ninet Llorenç de cultura i llenguas escrivint en castellà. Pobres bubotetes.