Entre el fàstic, el desencant i la barbàrie

«Nabí» és una autèntica obra d’art, on el vessament i l’efervescència donen vida a un cos que no serà perenne, però sí contradictori. Un cos que irremediablement finirà, però que fa bandera de la contradicció, de la resistència enfront de les adversitats, de la necessitat de posar un nom a cada cosa. L’existència com a «tauler de foc» i el jo poètic com a intèrpret de les aus. Un poema molt diferent és «Record de Mnemòsine», invocant la deessa de la Memòria. «La memòria, putona ella», ens diu Jaume Pomar. «Record / calaix / olor» del que érem i del que hem perdut o del que guanyàrem amb el temps.

La metapoesia, l’esforç titànic de pouar els mots dins la nostra memòria, a la manera ferrateriana, és el fil conductor de «Fuga», però «el mot se’t trenca per dintre» perquè, tal vegada, ets tu qui estàs trencat fins a l’ànima i les forces no són suficients per surar-lo amb garanties. La violència ho presideix tot, ara sense gens de sarcasme.

El vocabulari de lluita de classes és omnipresent en l’home «blanc, viril i cada cop més ric» que «seu gras a taula». Els «invisibles» versus els «poderosos» que van pul·lulant en un món sinistre de cops de puny, amb la sempre sucosa fossa comuna o la compungida treballadora social. I destacarem el poema tristament marxista «El capitalisme crea les condicions per a la seva superació», que cal llegir amb la samarreta clavada d’stop desnonaments o, millor encara, la d’Alberto Korda.

«Records de l’avenir» transita enmig de l’imparable pas del temps, on el destí esborra les petjades que anem deixant. La fatalitat ens envaeix perquè «no hi ha tornada», però amb l’esperança que «el futur és lleu» i amb la netíssima paradoxa de «la pols feixuga», perquè és la pols d’un destí. Contràriament, la revolta i la rebel·lia s’apoderen del poema següent, «Amb gnòstica virtut». Cal «estimar la vida» i anar «a la recerca d’una ombra de cel», que és l’èxtasi de la quietud absoluta. Fascinant és aquell pescador, alter ego del poeta «que pesca, sense canya, entre niguls de vent», imatge magritteana de gran força poètica.

Una de les composicions que més adoro és «El reggaeton de les mosques», clara metàfora de la condició humana. El sexe és tal vegada el parany que ens fa comportar de manera més fosca i estúpida. Les rialles del públic acompanyen en Pere quan el recita, encara que jo trobo aquest poema d’una gran profunditat metafísica, no sé si perquè l’homo erectus segueix presidint els comportaments dels mascles més teòricament exemplars. Però, els humans som estugosos? No som com les mosques a l’hora de boixar? Crec que confonem moltes vegades boixar i fer l’amor, dos conceptes radicalment diferents.

La crueltat de «La vida nua» dibuixa aquesta sexualitat desencantada que, tard o d’hora, havia d’arribar. Coits amb cossos de segona mà i «sexes hostils com la nit del desert» que no ens aporten res. Ens trobem practicant un sexe rutinari que no ens fa el pes.

El poema «Alquímia» recorre a l’afirmació nietzscheana «Déu ha mort» i el poeta exerceix d’alquimista perquè el que ha mort, en realitat, és el concepte de veritat absoluta. Els indicis d’un final agònic del món contrasten amb «el goig de l’or que es fon dins meu», la força de la llum veritable.

El llenguatge poètic més preciosista es trenca quan penetram en la duresa dels versos que donen nom al poemari, «Aspra és la terra». Aquest patètic i anunciat com a «fulletó en vers» que resa la contracoberta del llibre arrenca amb el tema de l’èxode i l’estampida de búfals per fer doblers i afegeix, per si no n’hi havia prou, més patetisme a l’obra. A mi, que m’agrada tant Valle-Inclán, no he pogut sentir-me més que commoguda per tanta brutalitat, tant de sarcasme i tanta tendresa alhora. Facem un tast d’aquesta atmosfera decadentista: «aspra és la terra / tràgic el llinatge / fusta mig podrida / vell moll / cards i polseguera / mal dolent / més feina i manco guanys / fossat comú / vell cotxe / s’endinsà a l’oceà i no en sortí». Dins aquestes mateixes directrius estètiques trobarem «Crònica rasa d’un mort a l’entresol» on descriu, sense floritures, la mort d’un personatge trobat mort a casa seva, al més pur estil Miquel Bauçà ―en llenguatge, forma i argument— amb un magnífic trimembre: «una ferum rància, ⁄ fonda, feixuga ⁄ ho impregnava tot». I si continuam amb més desgràcies, «Poema en rosa i negre» dibuixa el trist i real panorama de la violència de gènere i la pobresa, que tantes i tantes vegades van de la mà.

El llenguatge fastigós i obscè que predomina a «Circ negre» i «Il mondo» són una clara provocació al lector perquè pugui sentir, de manera gairebé sinestèsica, tota la barbàrie i tota la brutor del món furgant en la seva consciència, si és que en té —suposam que els lectors de poesia sí que en tenen―.

Finirem amb el memorable «So de pastera per a un naufragi local», una versió tràgicocòmica de com els mallorquins hem estat absorbits i arrossegats pels llèpols tentacles del turisme. Rabiosament actual i amb unes ganes boges de recitar-lo en veu alta. Si no heu escoltat en Pere recitant aquest poema, és una gran pena, quin greu. De la mateixa manera que «el circ s’ensorra» a «Circ negre», ara tot s’incendia, sarcàsticament, «entre perfums d’alcohol ⁄ i benzina».

I si quan comença el poemari cal fer-se el desmenjat en talent: «no tenc res a dir, només cantera», quan ha acabat aquest llarg viatge homèric «cada cant és un miracle». Gran enhorabona, Pere.