«M’agraden els turons i les bardisses, el silenci subratllat dels picarols de les garrigues, el temps immòbil coronant la suor d’aquests camps de blat prim que ara recordo. El fred i la boira, les gelades, l’ordi estufat, els albons florits, l’antiga veu que forada la pallussa d’una era. Les figueres de moro, les alzines... tot això tan llunyà que no recuperaré ja mai més». No fa falta dir que Guillem Frontera ha estat un dels gegants de la nostra Literatura, un homenot de les lletres i de la intervenció social. Les seves opinions respectades i les seves obres llegides per una munió de gent.
La lectura de Els Carnisser (1968), la seva primera novel·la, tengué per a un servidor un impacte que em desvetllà com de clares són les mirades dels escriptors sobre la societat. Guillem Frontera vegé la transformació social i territorial provocada pel turisme, el naixement d’una classe mitja, la pujada paulatina al poder de la nova classe dominant dels hotelers i constructors, la immigració dels treballadors peninsulars, el contacte i el canvi social de tota la població de les illes: de la que es resistia al canvi i de la que s’hi adaptava. A La mort i la pluja (2007), Ariany és transformat, literàriament, en Alànaria . Aquella Mallorca rural va ser esmicolada pels successius booms turístics, aquest canvi serà una constant en l’obra literària i periodística de Frontera, des del seu pas pel seminari franciscà de la Porciúncula, al descobriment de la seva vocació literària en català. Començà com a poeta però molt aviat passà a la novel·la i amb vint-i-tres anys escriu Els carnissers («Vaig cercar la manera de contar un canvi històric que estava vivint i que tenia ganes de contar»). El salt a Barcelona el 1970 tengué per a ell una influència i una sèrie de contactes i vivències que li serviren per donar el pas per ser un autor més pasional i per tocar el món editorial, el del periodisme i l’adaptació televisiva. La faceta d’editor al costat de Pere Serra i després a Ensiola, caracteritzen una de les seves dèries juntament amb el discurs i l’afició a l’art.
La ruta dels cangurs (1979), Una dolça tardor (1983), Un cor massa madur (1993), L’adéu al mestre (2013), Sicília sense morts (2015) coagulen una visió desencantada de Mallorca, dels governants i dels empresaris sense cultura i sense sentit de la tradició, retrata els especuladors, els hotelers, el món de la corrupció ja sigui des de una novel·la negra o com a La vida dels cossos (2019) on hi apareixen amb la seva magnífica vitalitat la Barcelona de la Transició, el Madrid de les darreries del franquisme o la Mallorca de l’inici del vertigen turístic. «Vull que el lector sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre determinades qüestions que jo vaig proposant. Encara que no cregui que els mallorquins, com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el per què d’aquesta mort».
A més de tot això Frontera treia temps per escriure a la premsa o publicar un llibre d’aforismes (Bombolles de sabó, 2006) o conversar amb Pere Antoni Pons amb el magnífic retrat que li feu a Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta (2017), un subtítol que agafa a la perfecció les obsessions de Frontera: el frenesí per la captació del canvi.
Ara ha partit un amic i un mestre, dels qui deixen petjada.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.