L’erotisme i la misogínia a la poesia de Joan Salvat-Papasseit

A Poemes en ondes hertzianes (1919), com a bon futurista, ja menysprea els dèbils i els fanàtics a Columna vertebral: sageta de foc, però no serà fins a L’irradiador del port i les gavines (1921) que comença el seu erotisme a desenvolupar-se poèticament, un erotisme desagradable, perquè sempre està mossegant. Descriu la besada: «El gra sagnós de magrana / al teu llavi. / Oh, el mossec de la meva besada!». A Inici epitalàmic-film la noia és vista com una inexperta amorosa i ell és el mestre, i a Res no és mesquí descriu el pas brutal de la infantesa a l’adolescència: «a la verge més jove / li vindrà llet al pit».

A La gesta dels estels (1922), al poema Crítica, «jo mossegava el seu llavi de carn»; a El berenar a les roques, «jo seria el patró» d’un hipotètic vaixell i va conquerint «noies de tots els ports» i «ni sabria els meus fills quan / tornaria a terra». A Venedor d’amor, dedicat a la seva dona, la misogínia és incontestable: «Jo l’he demanada / que fos sols per mi. / L’he comprada esclava, / la vull fer lluir». A Sense el ressò del dring canta la vida lliure i l’odi als diners. És la típica visió hippie i despreocupada, de joc i de sexe en un ambient primitiu. A Divisa ens parla de viatjar i, a cada port, estimar «una noia verge»: «Viatjar terres / no quedar-se en cap, / amar en totes una noia verge». A Si jo fos pescador fa referència al lladre-eròtic i el poeta se sent identificat amb tot allò que arrassa: pescador, caçador, lladre d’amor o bandit: «si tingués un vaixell m’enduria les noies». A «Deu-me una santa» explicita la contraposició entre la noia, «una santa» i ell, «un pecador». A El poema de la rosa als llavis (1923), el poemari més eròtic, destacaríem «Jaculatòria». A Ser mestre d’amor, la noia és l’aprenenta. A «Si, per tenir-la», «l’ortiga» és el penis. A «Seré a ta cambra, amiga»: «Si Tu ets temerosa / no et deixarà cridar». A «És fadrineta i com un sol», parlant dels pits de la noia: «Ella els guardava sols per mi, / si ara els volia ara els prenia». A «Ulls clucs d’amor», «Déu li manava que es lligués la bena», on la noia, símbol de la por, té els ulls tancats. A «I quan confiats els arbres», «la joguina com la més tallant» és el penis.

Óssa Menor (1925) és el poemari més hardcore. A Novel·la: «I al joc d’amor tota s’afina / que s’hi perd» i «que m’enamora quan es dona / sabent que en joc tot ho perdrà», «que m’enamora / son esglai». A «Ballet»: «Oh, quin pler una gota de sang / viatgera del coll a la sina». A Arquer d’amor: «Si un pit et sagnava, / beuria ta sang; / si et sagnava l’altre, / amb les dues mans». A Epitalami d’unes noces de maig trobarem la temàtica eròtica de la desfloració: «i eixuga-li aquell crit mica de plor, que és en la noia verge quan el seu cos floreix una rosella», a més, «i para compte al goig del seu desmai». A Ara no es fa, pro jo encara ho faria explica a la tercera estrofa com, a una illa, desfloraria les noies i seria un brau capità: «fer pagar les més belles estrenes / de les donzelles sota el meu capçal».

Per acabar, destacam dos poemes dispersos: «Amada, amada», on diu: «Amada, / jo ara et vull fecundar: / perquè un infant alletis / ―que sigui com un déu» i el poema «Le tréfonds des très forts et le faible des autres», amb la referència eròtica «li passejo una agulla sobre l’espina dorsal».

Verges desflorades, sang per aquí i sang per allà, crits de donzelles, la dona que serveix per lluir, o per fecundar i alletar. Salvat-Papasseit és el gran desvirgador de la poesia catalana