Censura penal a un Parlament

Deia Sánchez que defensaria les institucions de l'Estat. De declaracions polítiques sense força normativa? Amb la presó? D'un Parlament, recordem-ho, que té dret a promoure la reforma de la Constitució, qualsevol reforma (art. 166 CE). Ara pensin si un consell o un ajuntament gosen expressar una opinió (crítica) sobre la monarquia.

La idea és «arreglar el problema» de la voluntat catalana coaccionant el seu portaveu legítim. Així no han d'encalçar una gernació de ciutadans. No tant per estalviar-se miserables problemes de logística, que també, com per evitar l'escàndol. Escàndol segur si van arreu, fins i tot per als actuals estàndards de «democràcia plena». Escàndol inevitable fins i tot si ‘només' s'actués contra la majoria dels diputats, que són al cap i a la fi els que votaren per la república i l'autodeterminació. Per això s'estira de metonímia i s'acusa a la Mesa, el delicte de la qual és haver consentit parlar en un Parlament. Cas Forcadell, segona part.

En sistemes democràtics corregir tals excessos del poder s'encomana als jutges i instituts com la inviolabilitat o la immunitat parlamentàries. Aquí, la cúpula judicial és motor de repressió. És precisament el Tribunal que ha d'emparar els drets fonamentals a l'exercici polític, el Constitucional, el que prohibeix els debats parlamentaris i, no tenint-ne prou, n'esdevé l'ariet de la via penal. La via penal. Insòlit. Aberrant.

La condemna a Émile Zola per publicar el Jo acús és motiu d'escarni per al tribunal que la dictà i el règim que representava. El periodisme i Occident en fan bandera del seu coratge. Tard o d'hora, Forcadell serà valorada pel que és, un refserent democràtic, per a vergonya cívica dels seus perseguidors, còmplices inclosos. Si m'err, el pobre Zola tornarà rebolcar-se en el fang dels sediciosos.