La pau que irradiava

El Palau de la Premsa, seu central del Grup Serra, és un món agitat, on les coses van i venen a una velocitat indomable. Hi ha molts de periodistes, fotògrafs, administratius, col·laboradors i tota casta de personal –mallorquins, menorquins, peninsulars, anglesos i d'unes quantes nacionalitats més– que pugen i baixen per aquella escala, punt de trobada casual per a un comentari apressat que suposa la correcció d'una notícia que canvia de fesomia cada deu minuts. Les parets dels passadissos estan literalment folrades d'obres d'art, des de Joan Miró fins a alguns artistes que abandonaren la feina en encallar-se en alguna de les crisis intempestives que han flagel·lat l'art en aquests darrers decennis.

I, en mig d'aquest moviment elèctric, entre tantes presses i alguna empenta, apareixia adesiara la figura sereníssima de na Margalida Magraner, feta missatge d'assossec, d'anar amb bones, de no córrer tant perquè ni així arribarà abans el dia de demà. Una mirada blava que imprimia a tot l'entorn la crida a una serenitat activa –res a veure amb l'ataràxia–, potser a un tipus de vida més habitable.

Ara he tornat llegir els seus poemes publicats i m'ha semblat que molta de la poesia que no arribà a escriure s'havia expressat en aquesta pau activa que irradiava. Vivia amb un home, Pere Serra , que era un fenomen de la naturalesa –erupcions volcàniques, moviments sísmics–, però no suficientment tumultuós com per enterbolir la transparència de na Margalida. Res no podia alterar la seva fortalesa tranquil·la.

Per acabar: no he sabut mai com dir adéu a aquesta mena de persones.