‘Carnatge'

En faig esment en acabar la lectura d'un text teatral de Vicent Ferrer Mayans (Formentera, 1967), d'una qualitat ben alta. La titula Carnatge. L'últim Nibelung i l'edita Lleonard Muntaner dins la seva col·lecció de teatre, que ja duu més de trenta títols publicats i on apareixen traduccions d'autors forans i originals d'illencs, com A. Ballester , G. Frontera , M.A. Joan ‘Llonovoy' , Pep Tosar , J.C. Llop , M. Mas Fiol , V. Tur Riera , B. Sales o S. Portell , entre d'altres.

Que ningú s'engani amb allò wagnerià: la llosca d'un ‘nibelung' ve a ser el vestigi trobat per la policia, que servirà, analitzant-ne l'ADN, per identificar un dels cadàvers descoberts al lloc del carnatge. Nibelungs –com Celtas, Ducados, Ideales, Malboro–...és marca de tabac, que duu a un temps indefinit en uns espais no identificables (o sí) i que remeten a drames col·lectius del segle XX i també actuals. Ambigües coordenades espaciotemporals, teatres d'inacabables violències, repressions, exili o mort. Infàmies que llepen el tall de l'aigua a les platges dels nostres dies amb víctimes anònimes ofegades al mar o enterrades en fosses comunes. Memòria de la vesània humana, que no acaba mai, per molt que vulguin esborrar-la els qui exerceixen de botxins o de victimaris.

Carnatge pot recordar en qualque moment el teatre de frontera, de Sanchis Sinisterra . És drama realista, també performance, suggereix més que no explicita i, a la vegada, barrejant escenes i personatges de registres diferents, ens situa dins un món on ens podem reconèixer com a actuants muts d'uns espectacles galdosos. Entre la mort i la misèria, el sadisme i la pseudoprotecció; entre els matamoixos o els escorxabèsties i els animalers tendrois, surt la fatalitat de la tragèdia coral i la catarsi.

Ferrer Mayans ofereix una dramatúrgia rica que demana a crits de pujar a l'escenari. I és que l'obra teatral no acaba essent del tot si no esdevé representada. Etimològicament, «teatre» és ‘lloc per mirar'.