Un perill nou molt vell

Ara que el feixisme és una amenaça per a Madrid resulta que és perillós i que se l'ha d'aturar com sigui, però durant tots els anys que ha fet de les seves a Catalunya –o al País Valencià, o al País Basc– molts que ara criden que ve el llop han insistit que el llop no existia. Pitjor: han usat el llop a favor seu. Sentir ara els representants de Podemos posant el crit al cel davant l'odi i les amenaces de Vox –i del PP– quan durant tot el procés independentista varen callar davant la violència unionista, davant l'agressivitat retòrica i gestual unionista, és penós. El que ara fa Vox a Madrid contra ells és el que ha fet durant anys Ciutadans contra l'independentisme, i als comuns bé que els ha anat. El cas del PSOE és encara més flagrant i més hipòcrita: a favor de la unitat d'Espanya, el PSOE no tan sols s'ha manifestat al costat de Vox i del PP més incendiari, sinó que ha comprat i difós els arguments de l'extrema dreta contra tot aquell que posés en dubte el règim del 78 i la unitat indissoluble de la pàtria. Les democràcies no estan en perill quan els feixistes es fan els milhomes, sinó quan els demòcrates ho sacrifiquen tot al cinisme, a la hipocresia, al poder i a una idea teològica de l'estat. És el que ha passat a Espanya. Per què en altres països s'ha pogut aïllar l'extrema dreta i aquí aviat tindrà ministres al Govern central? Perquè, en altres països, els partits democràtics d'esquerres i de dretes no tenen res en comú amb l'extrema dreta i poden fer-li un cordó sanitari. A Espanya, això no és possible perquè tots els partits d'obediència espanyola tenen en comú amb l'extrema dreta de Vox tant un objectiu –la unitat de la pàtria– com un enemic –l'independentisme–. I no pots deslegitimar i aïllar qui ocasionalment és el teu aliat. A més, com que la visió nacional de Vox és assumida per molts, els costa menys colar altres punts del seu programa: xenofòbia, masclisme, neoliberalisme vampíric... El problema, en tot cas, no és un partit. Al cap i a la fi, Vox és la culminació exaltada d'una idea d'Espanya i de l'espanyolitat tan transversal com majoritària. És per això que sentir el mític lema del No pasarán en boca dels actuals antifeixistes és grotesc. No passaran? Però si sempre han estat dedins! El repte és que surtin: del poder, de l'Estat, d'una forma hegemònica d'espanyolitat. Però pocs lluiten per aconseguir-ho.