Que la política espanyola funcioni a través de dos blocs absolutament enfrontats i irreconciliables és cosa sabuda i que bé d?enfora. Les dues espanyes són un dels exemples paradigmàtics que expresa aquesta divisió. La inviabilitat de qualsevol mínima col·laboració entre els dos grans partits és una altra mostra del mateix, i lògicament un govern de concentració és pura quimera. No hi ha política d?estat que estigui per damunt de l?interès partidista, qualsevol cosa serveix per desgastar el rival es digui terrorisme, model educatiu o fons europeus. La política de blocs, dreta-esquerra, azules-rojos, llibertat-comunisme, democràcia-feixisme... està molt inserida en la manera d?entendre el debat col·lectiu. De fet, sembla que les eleccions van de mobilitzar als d?un costat i desmobilitzar als de l?altra costat, com si no hagués gent que passàs d?un costat a l?altra, que sortosament n?hi ha.
El que succeix és que els darrers anys la monopolització de cada bloc per un partit polític ha quedat tocada i en entredit. Podemos va disputar l?hegemonia del bloc esquerrà, Cs va voler substituir als populars en el lideratge del bloc dretà. L?aparició de nous partits com Vox no trenca els blocs més aviat els accentua i els polaritza encara més, fent bona la famosa llei de Murphy. En cap moment hem vist un relaxament dels blocs sinó un naixement de nous actors a cada bloc.
En gran part és aquesta cultura política de blocs el que ha fet tan difícil articular un espai centrista a nivell estatal. UCD fou fruit d?un moment històric absolutament extraordinari i puntual. El CDS una continuïtat, de breu durada, que no va arribar a solidificar un projecte. La resta d?experiències, més enllà de l?etiqueta centrista, estaven clarament posicionades en un dels dos blocs. Només alguns dels anomenats partits regionalistes o nacionalistes han ocupat posicions centristes, de diàleg i possibilitat d?acord. Només aquests partits estan fora de la dinàmica de blocs assenyalada, estan en un altre ordre de magnitud. No és que visquin al marge dels blocs, ni que no els hi arribin, a uns més a d?altres manco, tendències de fons corresponents a n?aquesta lògica; ara bé, si que han estat capaços de no haver d?estar inscrits a un lloc o altre i ser identificats per altres connotacions diferents a la dels blocs. A nivell estatal és evident que han negociat i arribat a acords amb uns i altres. A nivell del seu propi territori també han establert aliances diverses. Els darrers temps aquests tipus de partit diria que ha anat a més, tot i les enormes dificultats per fer un tractament comú de realitats i moviments que tenen una singularitat i específicitat intrínseca a la seva pròpia existència. I diria que van a més perquè als clàssics bascs i catalans que segurament juguen en unes coordenades diferents, i als més consolidats canaris, se?ls han afegit els de Cantàbria, els de Teruel....
A les Balears d?una manera o una altra, amb encerts i errors, sempre hi ha hagut una certa vertebració d?un centrisme amb similituds al que comentam, si bé mai ha aconseguit fer el bot al Congrés dels diputats. Una assignatura pendent que és causa directa del nul pes polític d?aquesta terra a la política estatal.
Les recents eleccions a l?Assemblea de Madrid no han fet més que consolidar la política de blocs. El que hi ha hagut és una gran victòria d?un bloc damunt l?altra. I el que hi ha hagut ha estat una recomponsició interna dins els blocs. En el dretà ha desaparegut un dels actors, en gran part, perquè s?ha percebut que no estava clara la lleialtat al bloc del que fins un determinat moment era part integrant. En l?esquerrà el partit més jove i dinàmic ha estat capaç de fer-se amb el lideratge d?aquest espai polític. Tanmateix, els blocs ben igual. Res de nou sota el sol.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Obvio que a este no le vaya bien esa política de bloques puesto que el no puede meter “su bloque”.