El fotògraf Antoni Campañà

Va ser una passió que el va acompanyar tota la vida, i que el va dur a captar des dels anys il·lusionats i expectants de la República fins a la devastació de la derrota i l'exili, passant per les complexitats sociopolítiques i les violències sagnants de la guerra. Per què abans he parlat de traumes i tabús? Perquè Campañà, que va fer fotos compulsivament durant la guerra i la immediata postguerra, va decidir amagar tot aquell material, no mostrar-lo a ningú, fer com si no existís. No va abandonar mai l'ofici, però va dedicar la segona part de la seva vida als negocis de la foto publicitària i de les postals turístiques. No va ser fins l'any 2018 que les fotos de guerra de Campañà es recuperaren, per un cop de sort, i potser al fotògraf no li hauria fet cap gràcia que sortissin a la llum: massa dolor, massa conflictes no resolts o encara latents... Sigui com sigui, el que compta ara és que tothom qui vulgui descobrir el personatge i l'obra d'Antoni Campañà en té una doble ocasió insuperable. D'una banda, l'editorial Comanegra ha publicat dos llibres apassionants amb fotos seves, La capsa vermella. La guerra civil fotografiada i L'endemà de la retirada. Portbou, 1939: autoretrat de l'absència . De l'altra banda, el Museu Nacional d'Art de Catalunya li dedica una completa retrospectiva, La guerra infinita . L'historiador Arnau González Vilalta i el periodista Plàcid García-Planas han estat tant curadors de les edicions com comissaris de la mostra. I han aconseguit que Campañà sembli el que és: un fotògraf imprescindible per entendre el nostre segle XX.