Rosa PlanasPalma27/06/21 4:01
TW
0

El silenci és un tema literari. La paraula apareix en els títols d'algunes obres memorables: Tiempo de silencio, de Luis Martín Santos, El silenci dels anyells, convertida en pel·lícula celebrada; i és inevitable en el vocabulari poètic de tots els temps. Però avui voldria parlar d'un llibre petit, misteriós, carregat de matisos, l'obra de la carmelita Dorothée Quoniam: Los doce grados del silencio (Olañeta, 2020). Aquesta mística francesa va néixer a començaments del segle XIX a un poblet de la Normandia, en una situació de pobresa extrema que portà la família a instal·lar-se a París. De ben jove començà a experimentar fenòmens sobrenaturals, que transformats en visions, convertiran la seva vida en una continua i perllongada meravella. La pobresa continuà marcant la vida familiar i aviat quedà òrfena. A partir d'aquí els patiments i les incomprensions situaren la seva joventut en un carreró estret fins que arribà a professar en el Carmel. Edith Stein conta que una vegada que la trobaren sola i li preguntaren què feia, ella respongué: «Estic escoltant el silenci».

Aquest coneixement superior del que sembla buit i no-res revelava un esperit singular. En un món on no és possible obtenir la pau a les ciutats, pobles i espais socials, el silenci s'ha convertit en una utopia i es mostra com una de les meravelles que difícilment podrem assolir. No basta amb no sentir amb les orelles, el silenci és molt més que l'absència de renou. En paraules de Dorothée: «La vida interior podria consistir en una sola paraula: silenci!» I així com ho planteja, sembla com una pintura invisible que ens fa visibles davant de nosaltres mateixos, que ens aïlla de la multitud i de l'anonimat per identificar-nos amb una realitat que no som capaços de percebre. El silenci pot ser una forma de veu que comunica allò que existeix més enllà del temps i de l'espai, i que ens atorga el relleu de la mirada interior.

Però la mística carmelita explorava demanant silenci en els ulls, en les orelles, en tot el cos exterior, per alimentar una vida interior rica i sensible que es comunica sense manifestar-se en formes sorolloses. Aquest és el silenci màgic, concret i real dels místics, que traspassa els límits de la percepció i valora allò que està més enllà dels crits i les aparences. Com recordava Aldous Huxley, el poeta Goethe va escriure: «Parlem massa. Hauríem de parlar menys i dibuixar més. A mi, personalment, m'agradaria renunciar totalment a la paraula.» Sembla una estranya declaració en un dels poetes més destacats de la cultura occidental, perquè implicava que la paraula pot ser insuficient, innecessària, fins i tot falsa. El silenci es també una forma d'escriptura, aquesta és si més no la cançó de la carmelita Dorothée Quoniam que va omplir la seva vida amb els batecs del silenci més extraordinari.