Rosa Planas22/08/21 3:59
TW
0

Encara sotmesos a la impressió de les imatges que mostren una multitud espantada bloquejant les sortides dels avions a l'aeroport de Kabul, se'ns fa difícil entendre res del laberint d'aquest misteriós país, que no ha conegut la pau des de fa dècades. Situat a la cruïlla de poderosos estats i de regions en conflicte, l'Afganistan és una perla estratègica, que cal considerar. És evident que els intents occidentals per a recompondre un fallit regim democràtic (la paraula no significa res en aquelles contrades) han fracassat. Ni russos ni nord-americans han aconseguit controlar els mecanismes del poder ni instal·lar-hi un govern mínimament creïble. Mentrestant, els talibans s'han armat de bell nou, avançant i conquerint sense gaire esforç, com si els qui en teoria havien de combatre'ls, els estassin esperant per a obrir-los la porta. Ningú ho entén, o això aparenten. El president Biden no ha fet una política distinta de Trump en aquesta qüestió, i ha tingut que empassar-se la patata calenta d'una retirada penosa. Els milions de dòlars gastats no demostren res, el diner no significa el poder, almenys en aquests països on la teocràcia està per damunt de la plutocràcia.

Les preguntes però són tantes com incontestables. Qui arma els talibans? Amb quina intenció? El control de la ruta que ja en temps d'Alexandre el Gran era considerada la porta d'Àsia influeix en el tema? Els camps d'opi més rendibles del món són la finalitat de la lluita? No tenim ni tindrem la informació sobre aquestes qüestions, però la realitat mostra un exèrcit organitzat i disposat a implantar un regim islàmic, feixuc i dissolvent de totes aquelles modernitats occidentals com són els drets de les dones, els drets dels infants i, en definitiva, els drets humans. No són res aquestes paraules ni aquests objectius per a uns homes disposats a sacrificar qualsevol cosa per tal de governar un territori, que creuen que els pertany per dret diví. I aquest punt, el religiós, que és l'únic que semblen entendre és el que s'ha descuidat en les converses i en els arguments diplomàtics. Tal vegada, com en temps de les croades, ho entendrien millor si algú els expliqués que les armes ‘divines' són la justícia, la legalitat i el respecte interconfessional. La conversa secular no és un llenguatge comprensible per a qui tot ho fonamenta en una visió religiosa de la realitat. En comptes de militars, potser aniria millor enviar-hi missioners. No és cap broma.

Quan veig la trista condició dels afgans em ve a la memòria el cèlebre relat de Rudyard Kipling: L'home que va voler ser rei, convertida en pel·lícula per John Huston l'any 1975. Dos europeus, anglesos i maçons, interpretats per Sean Connery i Michael Caine, arriben a una regió inexpugnable de les muntanyes del Punjab, on pretenen fer-se passar per descendents del llegendari Sikander, o Alexandre el Gran, l'únic que va conquerir el territori i al qual els nadius esperen com a rei salvador que els ha de dur la prosperitat. La història acaba malament, perquè els europeus tot i les bones intencions, no entenen res del caràcter de la gent i sols desitgen imposar una forma de vida que no és la que volen els autòctons. La faula sobre el colonialisme i sobre la pretesa superioritat occidental l'haurien d'estudiar tots els qui intenten implantar la xaria dels règims democràtics occidentals en comptes de modular una transició davant d'una situació insostenible tant per a la comunitat local com per a la internacional.