L'escriptor i artista plàstic Henri Michaux (1899–1984) tenia una fama justificada de llunàtic i esquiu. Gairebé mai no es deixava retratar, fins al punt que es va negar a posar la seva foto en molts dels seus llibres. Un dels pocs que el va retratar va ser Brassaï. La reproducció ampliada del retrat, en un blanc i negre solemne i vivíssim, rep els visitants que van a la galeria Marc Domènech per veure À la nuit sans limites, una mostra de l'envitricollat i vistós univers plàstic del francobelga. No és l'única exposició que es pot veure ara mateix a la galeria barcelonina. També n'hi ha una d'Apel·les Fenosa (1899–1988), per mi un dels escultors més personals i poderosos del segle XX. Fenosa no només va ser un dels que millor va treballar la tradició sinó també un dels que més la va renovar i ampliar amb les eines, les mirades i els materials de la modernitat. Les seves obres homèriques (per exemple Polifem cec) o sobre temes extrets de Les metamorfosis d'Ovidi són una combinació impecable de temes antics, però de sempre, treballats d'una manera deliberadament moderna –i amb voluntat de durar per sempre. Fenosa va ser un altre dels pocs que va retratar Michaux. El cap de bronze que li va fer, de dimensions reduïdes (17x12x15) però d'una expressivitat plena de misteri i prodigiosa, ocupa el que vendria a ser tant el centre físic com intel·lectual de les dues exposicions. És, en certa manera, el punt de trobada entre dues estètiques, dues sensibilitats, dues cosmovisions i, fins i tot, dues concepcions de la creativitat, antagòniques i complementàries. Mentre que Michaux fa esclatar la tradició –o mira d'escapar-se'n– a còpia d'al·lucinògens, d'automatismes i de sensorialitat introspectiva, Fenosa assumeix la tradició des de les arrels i la trasplanta al jardí frondós i estrany del present. Mentre que Fenosa mescla carnalitat i vegetació i en fa una figuració de temptacions abstractes, Michaux es llança de cap a un vertigen d'abstraccions pures que ocasionalment remeten a figures humanes que ho són i, alhora, no ho són. Poètics però plens de vida, evocadors però sempre forts i precisos, Michaux i Fenosa són dos gegants plàstics del segle XX, i són molt menys coneguts i apreciats del que es mereixen.
Michaux i Fenosa a la Marc Domènech
Palma25/09/21 3:59
También en Opinión
- Jaque a la okupación de viviendas: los desahucios pasarán de ejecutarse en años a semanas
- La nueva (y molesta) moda que se extiende por Mallorca
- El profesor condenado por acoso se reincorpora y los padres de los alumnos estallan: «Pone en riesgo a nuestros hijos»
- Prohens recupera una ley de Cañellas para que las obras ilegales en rústico vuelvan a prescribir
- La joven agredida por unos okupas en Palma: «Tengo que vivir escondida, me tienen amenazada de muerte»
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.