Carmeta i el tiroteig

Va passar a Barcelona, avui farà un segle i un any. Era, per tant, la vigília de Nadal de 1920. De bon matí un grup de desenfeinats jugava a los pastos, a la cruïlla dels carrers del Migdia (ja desaparegut) i de l’Arc del Teatre. El joc de los pastos era un precedent del triler, de manera que no tenia altra finalitat que no fos estafar els incauts. De cop va sonar un tret i algú de la rotllada va quedar ferit. Va ésser el pretext per alçar la veda, l’agressió va esdevenir un combat de tots contra tots. D’uns desenfeinats contra els altres, dels cossos de Seguretat contra qualsevol, dels desenfeinats a l’una contra els policies, i d’un sergent d’Artilleria que passava casualment per allà i va trinxar un de tants a cops de sabre. Els vianants corrien esmaperduts a la recerca d’un refugi improbable, perquè els botiguers, amb el primer tret, tancaren les portes amb pany i clau. Però també corrien els pistolers i la policia. Els primers, qui sap cap a on. Els segons, darrera ells. El duel més comentat va tenir lloc a l’interior d’una carnisseria del carrer de Sant Ramon, on s’havia refugiat un jove conegut amb el sobrenom del Pernales. No tenia res a veure, aquest Pernales, amb el bandoler andalús. L’autèntic nomia Francisco Ríos i, el de la carnisseria, Antoni Roda. Endemés, el Pernales primer ja feia anys que havia estat abatut per la Guàrdia Civil. Es tractava d’un bandoler de cortijos, com el que descriu magistralment Blasco Ibáñez a Sangre y arena, que viuria per sempre en el cançoner popular: «Pernales en toda su vida/ no mató a ningún hombre/ y el dinero que robaba/ lo regalaba al más pobre». El meu padrí patern tenia un quissó nomenat Pernales, era una manera de proclamar la seva fe en la utopia. Però tornem al Pernales de Barcelona. Segons el Govern Civil va parapetar-se rere el taulell de la carnisseria i, una vegada a cobro, va sostenir un tiroteig de cal déu amb el sergent Navarro. Certament hi devia haver una part de veritat en la versió oficial dels fets, perquè el dit sergent en va sortir malparat, però Pernales va morir per ferides de bala a la columna vertebral i a la regió cervical, cosa que dóna peu a pensar que li dispararen estant d’esquena. En fi...! Llei de fugues...? Qui sap. Tampoc mai no sabrem si l’enfrontament va ésser entre pistolers dels Sindicats Lliures i elements del Sindicat Únic. En qualsevol cas, va transcendir que la batussa havia deixat un balanç de sis morts i un fotimer de ferits. I entre els morts, una nena. Nomia Carme Fernández i tenia sis anys. La portaren directament al cementiri. A l’hora que Jesús naixia, la petita baixava a la fossa. Sense flors, probablement sense un toc de campana que anunciés dol. Tampoc no la ploraren. Els pares de Carmeta eren pobres com les rates. I orbs, tenien els ulls secs. Una mestre d’escola va encapçalar una col·lecta d’ajuda a la família amb un duro. Martínez Anido va voler gratificar personalment l’heroisme del sergent Navarro amb cinc-centes pessetes i amb quantitats igualment substancioses als seus subordinats. En canvi no va ordenar obrir una investigació per saber qui havia disparat, encara que fos equivocadament, a la nena. Per a Carmeta no hi hauria Nit de Nadal. Alcem la copa per ella. I pels petits que ara mateix són desterrats de la vida. Pels que moren a la mar, als camps de refugiats.