TW
18

Qui hagués dit que un jove raper mallorquí, Josep Miquel Arenas Beltran, de nom artístic Valtònyc, deixaria en evidència la cúpula judicial espanyola i mostraria al món els dèficits democràtics de l'Estat espanyol. En Josep Miquel, condemnat per l'Audiència Nacional a tres anys i mig de presó pels delictes d'injúries a la Corona, enaltiment del terrorisme i amenaces, s'exilià a Bèlgica posant-se en mans de la justícia d'aquell país. Finalment, el Tribunal d'Apel·lació de Gant ha denegat l'extradició de Valtònyc a Espanya per considerar que les seves cançons (el motiu pel qual fou condemnat pels tribunals espanyols) s'emmarquen en els criteris establerts pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea i pel Tribunal Europeu de Drets Humans, que són els drets fonamentals a la llibertat d'expressió.

De la mateixa manera que en el cas del president Puigdemont i de la resta d'exiliats catalans, els Tribunals de Justícia europeus han denegat l'extradició en no considerar delictius els fets que per la Justícia espanyola són greus. En el cas de Valtònyc, haver aconseguit la sentència denegatòria de l'extradició té doble mèrit: en primer lloc, perquè a diferència dels altres exiliats que no han pogut ser jutjats pels tribunals espanyols, Valtònyc ja havia estat jutjat i condemnat, fet que indica que (com l'altre raper Pablo Hásel) hauria estat empresonat injustament, segons la legislació europea, si no s'hagués exiliat; en segon lloc, perquè el jove mallorquí ha aconseguit que els tribunals belgues, prèviament a sentenciar sobre el seu cas, derogassin les lleis que encara consideraven el delicte d'injúries a la Corona, el qual fou considerat contrari al dret fonamental de la llibertat d'expressió. Així que, a més d'alliberar-se de les presons espanyoles, Valtònyc ha aconseguit millorar els drets del conjunt de ciutadans belgues i, per extensió, de tota la Unió Europea.

Per desgràcia, les ja nombroses sentències dels tribunals europeus contra actes dels tribunals espanyols no han provocat la més mínima reacció dels estaments judicials i polítics espanyols. Ni els primers han entonat cap casta de mea culpa, ni les Corts espanyoles han emprès cap iniciativa legislativa per derogar les normes que vulneren els drets humans i que deixen en entredit davant el món la tan «democràcia plena» espanyola. Al contrari, la ponent de la sentència contra Valtònyc i presidenta de la Sala Penal de l'Audiència Nacional, Concepción Espejel, va ser elegida magistrada del Tribunal Constitucional el mes de novembre passat, a proposta del Partit Popular i acceptada amb els vots del PSOE i de Podemos. Una mala praxi judicial, per mor d'uns prejudicis ideològics que provenen del franquisme, ha estat premiada amb el més alt reconeixement que pot tenir un jutge.

Així que, malgrat que els tribunals de Bèlgica, de Regne Unit, d'Alemanya, d'Itàlia..., a més del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i del Tribunal Europeu de Drets Humans, reiteradament, hagin sentenciat que els delictes polítics pels quals la Justícia espanyola empresona i persegueix els seus ciutadans no existeixen a la resta d'Europa, a Espanya no es produeix la més mínima reacció, ni política, ni judicial, ni mediàtica. Tots a una i «Santiago y cierra España».