Dos centenaris: Fuster i Ferrater

Pere Antoni Pons08/01/22 3:59

Aquest 2022 es commemora el centenari del naixement de dos dels millors escriptors de la literatura catalana del segle XX, que és com dir dos dels millors escriptors moderns de l'Estat espanyol, que és com dir dos dels millors de la literatura europea des del final de la II Guerra Mundial. Amb el seu estil incisiu i exacte, la seva cultura vastíssima i la seva lucidesa mordaç i purificadora de clixés i de tòpics, el valencià Joan Fuster va fer un assagisme i un articulisme perfectament homologables –en qualitat, en clarividència, en tremp ideològic i moral– als d'un Albert Camus, per dir només un indiscutible. I el mateix és aplicable a Gabriel Ferrater, la poesia del qual és d'una riquesa personal i històrica, d'una precisió i una densitat de sentit, d'un rigor formal i una vivor col·loquial tan ben imbricades i expressives, que perfectament pot comparar-se a la poesia d'un Auden o d'un Larkin.

Tenint en compte l'envergadura literària objectiva de Fuster i Ferrater, el més raonable seria que els seus centenaris fossin celebrats arreu de l'Estat, amb la col·laboració d'institucions de l'Estat, difosos per mitjans de comunicació de tot l'Estat. Això no serà així, òbviament. A Espanya, tot té un biaix ideològic, és a dir, tot és valorat en funció de si es pot usar a favor del nacionalisme espanyol i de la seva concepció de la realitat. Només tenint en compte aquest afany instrumentalitzador s'entén que s'hagin publicitat com a grans obres mestres novel·les només potables com Soldados de Salamina d'en Cercas i Patria de n'Aramburu. Què farà la cultura oficial espanyola davant dels centenaris de Fuster i Ferrater? Com que Fuster, pancatalanista, era massa clar perquè se'l pugui manipular i massa intel·ligent perquè se'l pugui desmuntar, faran com si no existís.

A Ferrater, en canvi, com que era amic d'escriptors castellans i com que ideològicament no era gaire explícit, intentaran convertir-lo en un referent del bilingüisme i en un exemple de fraternitat entre catalans i castellans. Això, en part, és vera. Però recordem –Andreu Gomila ho va twittejar– que Ferrater també és qui va dir això: «En general, la cultura espanyola la detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en català és perquè no vull escriure en espanyol».