TW
5

N o tenim temps per lluitar. Fa dues setmanes escrivia que si em mor demà no hauré lluitat tant com m'agradaria. No he militat a bastament, no he format part de col·lectius als quals m'agradaria apropar-me, no m'he organitzat suficient. Quina lumpen, hòstia. Però és que no tenc temps.

Dur la càrrega mental d'una casa, fer feina, tenir vida social, cuidar la salut mental, realitzar quefers a casa, menjar bé, fer esport, curar a la gent que m'envolta. No és per res, però ja em basta. Supòs que uns dels triomfs del neoliberalisme era això: tenir a la joventut esgotada i desposseïda de les lluites col·lectives.

Quan estem tan cansades que no podem fer més, què feim? Pot ser el victimisme i la culpa tampoc són la millor opció, però fa molts dies que tenc aquesta pregunta al cap i no trob resposta.