La bruta esperança

Més ençà de la desesperança, a la qual Jean-Paul Sartre atribueix una font de lucidesa, hi ha l'esperança ingènua i l'esperança temerària. En la primera, es confon l'esperança amb la fe, amb l'optimisme acrític i amb la il·lusió de la preponderància dels fluxos benignes; i en la segona, qui coneix o intueix allò previsible, s'ho tira a l'esquena, si de cas encreua els dits perquè no passi res massa destorbador, i acaba confiant a la mateixa esperança un intemporal carpe diem.

Una ‘certa' esperança és indispensable, no només per a un trist tirar endavant, sinó, sobretot, per aconseguir objectius importants, imperiosos o altament desitjables. Però si no hi ha un mínim de certesa i, alhora, una sòlida consciència de la incertesa, l'esperança es converteix en insensibilitat hedonista i en atonia feetness; en definitiva, en una bruta esperança, incauta i autoenganyadora.