Llorenç Capellà11/11/22 0:29
TW
21

Al fet que el Senat hagi impedit, amb el vot en contra del Pepé i Vox i l'abstenció del PSOE, la iniciativa de Junts encaminada a impulsar, a la Unió Europea, l'oficialitat del català (amb l'afegitó posteriorment del basc i del gallec), no ens pot sorprendre gaire. En tot cas, allò que ens crida l'atenció és que a hores d'ara la gent de Junts transiti entre llops amb un lliri a la mà. Des de Negrín a Franco o des d'Adolfo Suárez a Pedro Sánchez, el tractament que s'ha donat a la llengua catalana ha oscil·lat entre la persecució maníaca dels uns i la tolerància hipòcrita dels altres. I així sempre. Si el dictador Primo de Rivera havia considerat que les llengües que es parlaven a l'Estat, independentment de la castellana, eren lenguas regionales, la República, tocant a la Constitució de 1931, va confiar la redacció sobre el plurilingüisme de l'Estat a Unamuno, un intransigent que les qualificava d'eines d'un passat remot. Sorprèn, per tant, força més que la negativa dels partits espanyolistes de dreta i d'esquerra a proposar-ne l'oficialitat a Europa, la iniciativa de Junts, com no sigui que el seu objectiu passi per posar en evidència davant el món la persecució que pateix la llengua catalana. Cas d'ésser així cal aplaudir-la, tot i que suposa un fer retxes dins l'aigua. Us imagineu una Europa compromesa amb els drets lingüístics dels catalans? Amb França al capdavant...? Mai de la vida! Anem a França: el Col·lectiu 7 de novembre (que agafa el nom del Tractat dels Pirineus signat aquest dia de 1659), acaba de denunciar que s'ha prohibit als regidors d'Elna fer ús del català en els plens. Acreix la persecució lingüística a la França de les llibertats infinites...? És probable. A Espanya no ha deixat de fer-ho. Al capdavall, la persecució lingüística amaga un litigi sobiranista. Els que volen reduir la llengua catalana a l'àmbit autonòmic, ho fan perquè tenen por que Catalunya els esquinci el mapa. La llengua és memòria i, la memòria, és un cabal de coneixements i experiències que cohesiona els pobles. L'espanyolisme ho ha tingut sempre clar. No sols el de dretes o de sabre i pistola, sinó també el d'esquerres, sempre progressista, sempre camaleònic. Quan va proclamar-se la Segona República amb Catalunya al capdavant, el govern provisional presidit per Alcalá Zamora va pressionar Macià fins a obligar-lo a entendre la necessitat de bescanviar la República Catalana, pactada en els acords de Sant Sebastià, per un estatut rebaixat a Madrid. I cinquanta anys després, el felipisme va arribar a La Moncloa amb el suport del totpoderós PSC i amb la promesa de convertir Espanya en un estat federal. Tot, també, va acabar en aiguapoll. Passen els anys, les dècades, i persisteix la mentida. Una llengua que no pot ésser parlada ni al parlament ni al senat, i ben aviat ni als centres mèdics, difícilment serà dignificada en els fòrums internacionals per aquells que fan mans i mànigues per empetitir-la. Pedro Sánchez va comprometre's a votar a favor de l'oficialitat de la llengua catalana a Brussel·les, però ha optat per avortar la iniciativa abans que féssim volar coloms. No passa res si ens ha negat un dret. Pot fer-ho. D'això se'n diu passar cama. En parlar en clau espanyola de Catalunya i de les terres de parla catalana que la completen, conceptes com llibertat i permissibilitat es confonen de manera alarmant.