Sense paciència

Costa entendre que horitzons tan bàsics com les que presenten els feminismes encara no comptin amb els consensos mínims, en una societat oberta i dinàmica com l'actual. Les resistències són majors de les previstes i en conseqüència els avanços menors dels que havíem imaginat. S'està avançant i millorant, però no amb aquella naturalitat que havíem pronosticat. Atès que no s'avança al ritme desitjat augmenta l'estat de tensió i la diversitat, els matisos se prioritzen als acords, i els consensos no arriben, sinó que més aviat hi ha un cert interès en mostrar l'estat de desídia o d'involució d'aquells que no transiten per les autopistes ideològiques dels que corren a una velocitat superior.

Hem tingut la fortuna, com a ciutadans, de viure els darrers anys i de compartir les grans mobilitzacions feministes i de contemplar els canvis profunds en el mapa dels valors i de les conviccions, amb la dona com a principal locomotora d'aquestes mobilitzacions. Potser els darrers anys en termes generals s'havia prioritzat la unitat d'acció. Ara, en canvi, es posa en primer lloc la lluita per l'hegemonia del discurs i el lideratge de tota acció i transformació vinculada al tema dona. Tanmateix, haurem d'aprendre a conviure amb el ritme dels processos de canvi, sense automatismes ni lògiques exclusivament mecàniques. Estam assistint a una de les grans conquestes de la humanitat i més que mai sabem que la transició sempre és un terreny fet d'aiguamolls i de dificultats. La divisió i les ruptures a l'interior de qualsevol moviment social mai son una bona notícia, sobretot quan aquesta divisió representa un anunci que potser arriba el mal temps.