A qui donar gràcies pel càrrec

Una de les preguntes que sempre ha acompanyat la meva vida adulta i activa ha estat la següent: com s'arriba a tenir el càrrec que un té. És cert que entre les infinites possibilitats que es poden donar, s'ha d'incloure la del mèrit, però tots sospitam que és la sort la que té més possibilitats. Un pot tenir un càrrec per haver passat per un passadís oportú en un moment oportú. O simplement, per ser guapo o guapa. O per l'esforç entossudit de la seva figurera. O per la mateixa raó del monsenyor francès: afavorir a un per no desmerèixer ell mateix: hi ha primeres figures que, per no deixar de ser-ho, es rodegen de col·laboradors de pocs sabers. També és ver que alguns arribaren a ser qualque cosa perquè ningú volia ser res. Com també és cert que, perquè ningú volia fer res, algú decidí prendre les messions. En definitiva, qui no és humil és perquè no vol..., que de motius per ésser-ho n'hi ha a bastament!