El Tour

Les sobretaules i el Tour de França: el tema és un tòpic com una catedral però, com tots els tòpics, té una part considerable de veritat. (Sí, ho sé: parlant d’un tòpic he utilitzat un tòpic: el tòpic del tòpic, que diria aquell.) La qüestió és que, igual que per a tanta d’altra gent, per mi les sobretaules d’estiu –les hores de després de dinar, els moments de repòs obligatori perquè la digestió feixuga dedins i el sol martellejant defora–, es mig associen a escarxofar-se davant la tele i mirar el Tour de França. Jo som de la generació que es va aficionar al ciclisme durant la dècada dels 90, o sigui que els fonaments de tot el meu imaginari ciclista estan fets amb uns materials nobles i espectaculars: l’omnipotència versàtil i sempre generosa de Miguel Indurain –com em meravellava la superioritat que mostrava, com m’indignava que no ho volgués guanyar sempre tot i que sovint cedís la victòria d’etapa a rivals i companys d’escapada–, l’elegància atòmica dels suïssos i els francesos –Tony Rominger, Alex Zülle, Richard Virenque i Laurent Jalabert, aquest darrer sempre una mica sobrevalorat pel xovinisme de la France–, la fúria escaladora dels italians –Claudio Chiapucci, per exemple, que pujava muntanyes com si fos un dimoni, o Marco Pantani, que pujant muntanyes era grandiós i calent com l’infern–, la naturalesa de míssil dels velocistes –Mario Cipollini, Djiamolidine Abdoujaparov: per què els esprínters eren els que tenien els noms més cool?–... Aleshores, el dopatge era una cosa que hi era però no hi era –record com un expert en ciclisme em va contar que hi havia ciclistes que dormien amb un metge al costat per si el cor se’ls aturava durant la nit, i que em va semblar inversemblant i novel·lesc–, i tot plegat era molt excitant i molt entretengut, que és com haurien de ser quasi totes les coses de la vida. La qüestió és que, també com tanta d’altra gent, amb els anys i els escàndols vaig deixar de mirar el Tour, i que fins fa no-res ni tan sols sabia el nom dels millors ciclistes del moment. Ara que n’ha començat una nova edició, però, m’he empassolat amb un parell de dies el documental sobre el Tour de França que hi ha a Netflix, i m’ha revengut de cop tota la fascinació per aquesta mescla de competitivitat bruta i solidària, d’èpica del sacrifici en escenaris incommensurables, de tortura convertida en esport preciós, que és el ciclisme.