Llorenç CapellàPalma21/07/23 0:29
TW
5

D espús-ahir va ésser el 18 de Juliol. El de cada any, el de don Fransisco. No cal insistir gaire sobre la cronologia d'aquells fets, la coneixem. Allò veritablement noticiable és que cap dels 18 de juliol que s'han succeït d'ençà del restabliment democràtic s'havia assemblat tant com el d'enguany al de 1936, al primigeni. La raó cal atribuir-la al repartiment de les institucions que acordaren Pepé i Vox i que presideix, en expressió de Pemán, la voluntat compartida de reconquerir el territori. Quan la dreta espanyola afirma sotmetre's al joc democràtic, no surt al carrer amb l'ànim de guanyar a les urnes o de convèncer l'opinió pública amb arguments més o menys sòlids, sinó que vol reconquerir. Ha estat sempre així.

Els militars revoltats s'autoanomenaven Ejército de Ocupación. El nom ho diu tot. El torero Morante i Abascal ja escenificaren anys enrere aquest esperit, cavalcant a regna solta per una pastura andalusa, tal com ho havia fet la partida de genets d'El Algabeño. En fi...! Aquesta voluntat de reconquesta aboca les dretes a fer taula rasa dels períodes del passat que no els fan patxoca. Volen donar carpetada a la memòria històrica, a les polítiques de gènere, a tot allò que afecta els col·lectius més desfavorits... Tocant a temes lingüístics, Pepé i Vox s'afanyen a recuperar l'Espanya més obtusa. El veto a diverses publicacions de la biblioteca de Borriana ens remet a la censura que patiren les biblioteques d'arreu de l'Estat, acabada la guerra, per tal de separar el blat del jull, en el benentès que de l'apartat del jull podia fer-ne part qualsevol publicació que despertés sospites ves a saber de què, però no en passava per malla ni una que fos escrita en català.

Els odis d'un temps, són els odis d'ara. A les institucions valencianes, a les de les Illes Balears. Una circular de Pemán, adreçada a les comissions depuradores dels mestres, pontificava que «es necesario garantizar a los españoles (···) que no se volverá a tolerar, ni menos a proteger y subvencionar, a los envenenadores del alma popular». Aquesta mateixa advertència va fer Idoia Ribas a Miss Margaret, la de Campos. Tot i que la presidenta balear prodiga els somriures tant o més que el majordom del Netol, sap que ha venut l'ànima al diable. Vulgues no vulgues el bessó de les polítiques balears passarà pel sedàs del tàndem Idoia Ribas-Pedro Bestard. En quatre anys, per tant, la dignitat d'allò que en diem poble desapareixerà per l'aigüera.

Aquesta és la lectura que podem fer dels temps que corren, alhora que constatem que la semblança amb les barbaritats que es derivaren de la victòria feixista del 18 de Juliol és més que evident. La comparança és decebedora. Penso en Apel·les Mestres que moriria a Barcelona la matinada del dia següent, mentre es lluitava al carrer. Apel·les, prostrat al llit, a penes parlava. De cop va espavilar-se i va demanar que l'ajudessin a sortir al balcó. S'escoltaven trets i canonades. Aleshores va demanar un conyac i se'l va beure d'una tirada. Va ésser la seva intel·ligent manera d'acomiadar-se del caos. Moriria de seguida. Tot veient Pedro Bestard assegut sota el retrat d'Aurora Picornell en el ple del Consell de Mallorca, vaig sentir ganes de fer com Apel·les i dir adeu a tot. No de morir-me, és clar. Però sí de clavar-me un conyac. O l'ampolla sencera.