El pitjor atac, i desarmats

És una cosa que ha passat sempre des que les institucions balears varen deixar d’estar monopolitzades pel PP i va començar a haver-hi una certa alternança en el govern tant dels consells com del Consolat de Mar. Quan la dreta espanyolista i castellanitzadora ocupa les institucions, fa servir el poder per imposar les seves idees de manera dràstica i sense miraments, mostrant una indiferència total pel que puguin dir els seus rivals. Quan qui ocupa les institucions, en canvi, són els partits progressistes i amb sentit de país (uns molt més que altres), sembla que governin des de la contenció, la prudència i les ganes de no fer enfadar els enemics: tenen por d’ofendre, de molestar, de mostrar-se massa radicals, de fer massa renou, d’impulsar polítiques i mesures massa divisives –tot això, és clar, sempre segons els criteris interessats dels seus detractors i enemics. El que dic es pot constatar des dels governs successius de Cañellas, Matas i Antich, però cada vegada passa d’una manera més accentuada. El govern de Bauzá va significar un bot, un tall, un punt d’inflexió. I ara, després de les dues legislatures en què el Pacte de Progrés –presidit per Armengol i integrat pel PSIB-PSOE, per Podemos i per Més– ha governat, amb excepcions i matisos, des de la moderació més acovardida i des de les concessions, ha arribat la brutalitat desacomplexada, la ferocitat ultracastellanista, el menyspreu per les minories, del neofranquisme del PP i de Vox. Així com el progressisme d’esquerres, i en especial el progressisme mallorquinista, sovint intenta no irritar el rival, i procura trobar enteses i escletxes, i arribar a acords amb els que no són dels seus, i adaptar els discursos per mirar d’eixamplar la base (sovint a costa de decebre el nucli fidel que constitueix la base en qüestió), la dreta extrema i l’extrema dreta ultraespanyolistes fan política a cops de martell. Uns no volen alçurar l’enemic i als altres no hi ha res que els agradi més que riure’s de l’enemic a la cara, amenaçar-lo, fer-li saber que l’odia i el menysprea. En aquest sentit, que l’ofensiva centralitzadora, autoritària i castellanista més bèstia patida per la llengua, l’autogovern i la cultura de les Balears des del fatídic 1939 hagi agafat el mallorquinisme polític en un dels seus moments nacionalment més acomplexats, rendits i desarmats de la història moderna és imperdonable. Un drama, un suïcidi.