Espina i l’Espanya que bull

Els que defensen a peu i a cavall la inalterabilitat de la llei com a garant de les llibertats col·lectives i d’una extensíssima llista d’altres coses que la senyora Ayuso s’ha après de memòria, potser haurien de girar la mirada cap enrere i veurien com aquesta llei, tan inabordable en aparença, ha acabat sovint a la paperera. Penso en Primo de Rivera. A començaments de 1924, el magistrat Prendes Pando va enviar La Caoba a presidi per tràfic de drogues, sense reparar que acabava de picar en ferro fred. Per què...? Doncs perquè la Caoba era una de les amants del general, aleshores convertit en dictador. De manera que aquest, el general, sense pensar-s’ho gaire, va passar ordre de posar-la en llibertat, alhora que cessava Prendes Pando i, per allò de treure els racons, també destituïa al president del Suprem i bandejava Unamuno i Rodrigo Soriano, dos dels intel·lectuals que gosaren criticar-lo públicament. En fi, deixem el tema. Hi faig referència, perquè la senyora Ayuso és capaç de citar més vegades en una arenga la inalterabilitat de la llei, que la Beateta el dimoni quan es recollia a fer oració. Ara mateix Ayuso és el símbol més representatiu de la vibrant commoció patriòtica que afecta l’Espanya de terra endins en parlar d’amnistia o de Puigdemont. N’hi ha hagut d’altres, de commocions d’aquest perfil. Algú encén el misto i el fenàs crema. Antonio Espina en fa un retrat admirable a Las tertulias de Madrid (Alianza Editorial, 1995) quan parla del darrer episodi de la guerra de Cuba. Escriu Espina: «La opinión nacional, perfectamente estúpida, vibra enardecida y cree segura la victoria de los Tercios de Flandes contra los salchicheros de Chicago. El señor Nicasio en el Café de San Millán, lo mismo que el duque Filiponcio Trastoriego en su Nuevo Club, y don Mamerto el chupatintas y los chicos de la Universidad y el clérigo, y la modista y el astrónomo y la señorona, y Milagritos la Malagueña, todo el conglomerado español, los de arriba, los de abajo y los de en medio, los buenos y los malos (···), cantaban a voz en grito el coro de la victoria. Poquísimos eran los pesimistas, es decir, los inteligentes. Y así hasta el dos de mayo de 1898 (···) Enmudecieron los patriotas de café y gritaron los titulares de los periódicos. Vociferaban así el 2 de mayo: El desastre de Cavite. La escuadra de Montojo, destruida». I conclou Espina: «Cuando Weyler va a Cuba en 1896 y comienza la agitación separatista de Filipinas, España ya no comprende nada». La senyora Ayuso diumenge va ésser a Barcelona. I no és aventurat afirmar que no va entendre res de res. Penso en Espina i d’allò que opina de l’Espanya que bull i amenaça a fer vessar l’olla. La intel·ligència retrocedeix davant l’empenta de la xerrameca. Ara i sempre. Reparem en una de les anècdotes més grotesques del moment: Bea La Legionaria, una famosa de Gran Hermano, s’atreveix a adreçar-se al Rei (al seu rei) amb una superioritat moral manifesta. Ho fa des de la xarxa. Després de tirar-li en cara que va casar-se amb una republicana, li enfloca en pla tan fatxenda que hauria provocat l’admiració de Ricardo de la Vega, el del llibret de La Verbena de la Paloma: «Mujeres hay muchas, pero España solo hay una». Ai mare...! El Rei que triï, això diu. Un consell per als lectors que no saben de què va la cosa: cerquin el vídeo, s’ho paga. Una joia.