Els límits del meu món

Del Rei en volia conèixer el seu llenguatge i percebre la sensibilitat política, per contrastar-lo de forma immediata amb les reaccions i lectures d'aquí d'allà. El contingut del discurs era el que esperava, i de fet gairebé ningú no se n'ha sentit exclòs. El que va dir estava pensat perquè tothom imaginés que els que incomplien les regles del joc eren els altres, mentre la corona expressava el sentir correcte i clar dels ‘nostres'. L'infern són els altres. Tot està construït sobre un discurs i un vocabulari bàsic amb els socis del meu adversari com a protagonistes principals del relat. Massa conceptes buits per una realitat complexa i diversa que espera una actitud il·limitada i oberta. Aquest Nadal el Rei ha perdut una gran oportunitat històrica i s'ha retratat com allò que realment és.

Podria haver anunciat que estava disposat a liderar un món en procés de canvi, una societat que s'està articulant des de la pluralitat i la diversitat, signes cada cop més evidents que ens estan dibuixant com allò que som en realitat, i no com allò que els poders desitgen ni allò que ahir es considerava imprescindible i intocable. Aquella Espanya d'ahir no existeix. De fet, només sobrevivia en la interpretació conservadora i integrista dels legisladors que temen el futur. El món ens observa i reconeix flegmàtics i grotescos, i només en casos graciosos. Però aquest món continua ocupant un espai minúscul en el cap i en el cor d'una societat que gaudeix més d'una brega que d'un bon gest. No és una qüestió de vocabulari, sinó cultural.