Gabriel Ensenyat PujolPalma20/02/24 0:30
TW
6

Quan el diletant s'immisceix en un terreny que no és el seu podem esperar qualsevol frivolitat. Fa uns dies, en aquest diari (Ultima Hora, 14/2/2024), l'autor d'un escrit es declarava a favor del 12 de setembre com a diada de Mallorca. En té tot el dret perquè la polèmica no té res a veure amb la «Història». I tot amb la política. Tanmateix l'argumentari historicista que maneja ja ha estat, prèviament, desmentit. No cal, per tant, demostrar el que ha estat demostrat. Sí que rere la intromissió percebem una dosi inaudita d'audàcia o de (fingit) desconeixement. O de no haver entès res. De manera que ara només espigarem un ingredient, fins ara nou, subjacent a l'asserció. Una vegada més, però, es posa de manifest que davant la mecànica política el remei acadèmic que contempla la persuasió a través del coneixement és ineficaç. En tot cas, avui el replicant ho té fàcil perquè l'autor li ha posat les caramboles, com a Ferran VII els seus cortesans.

Enmig de l'elucubració sorprèn una afirmació amb poca traça històrica. L'autor del text afirma que el 12S hauria de jugar un paper semblant a «un ‘Dia de la Independenciaʼ del condado de Barcelona y del Reino de Aragón». El suggeriment no és «enginyós» sinó enganyós. I més que fet a consciència, sona a clamorosa ficada de pota. Perquè, que jo sàpiga, no es commemoren fets inexistents. El 12 de setembre de 1276 el regne de Mallorca no s'independitzà de cap comtat de Barcelona ni del regne d'Aragó. Una independència, en efecte, podria postular-se si el postulat inclogués una dependència prèvia. L'existència anterior del regne, creat mig segle abans, ho invalida. L'objecció no pot ésser més elemental. L'equívoc, doncs, és gràvid. I la confusió permet tot tipus de deformacions. El lector ja haurà endevinat que deu haver-hi raons de pes perquè una cosa tan senzillament demostrable hagi estat exposada de manera tan xalesta. Sí, hi són, en efecte. Aquesta és la qüestió que, crec, per ofici, poder explicar al lector. Perquè la imatge queda fora de qualsevol context històric recognoscible i consistent. No mereixeria, doncs, cap comentari si no fos perquè l'errònia proposició genera ofuscació i altera l'exercici de la raó. El xiscarrillo és propi d'algú que afegeix al diletantisme el conegut guió descatalanitzador de la història més recent de Mallorca. Es tracta de rompre amarres amb Catalunya, prescindint de banalitats com que, verbigràcia, els insulars s'anomenaven «catalans» i així també designaven la llengua ‒tot això no ho desmentirà cap historiador gonella, que n'hi ha, davant la certesa de fer el ridícul; una altra cosa és que ho amagarà convenientment‒. En fi, la confusió és perniciosa, basada en una fictícia dependència de la qual feliçment hauríem estat alliberats.

La lívida proposta consisteix a celebrar un succés que no va tenir lloc però que agradaria que hagués existit. Al final el 12S passa d'enaltir un episodi poc transcendent a lloar un fet inexistent. Ja veurem, seguint la (de)gradació, quin serà el nou estadi. De retruc, l'embolic, a més de silenciar el gran impacte de la figura de Jaume I en la memòria popular ‒que no té Jaume II‒, permet ometre candorosament l'inoportú passat islàmic. No fa ni un any que vaig publicar un llibre (Moros & catalans, Galés Edicions, 2023) en el qual radiografiava un debat de fa mig segle sobre la perduració, o no, del component «moro» en la identitat mallorquina. Aleshores les plomes més significades del franquisme se'n desentengueren: ni moros ni catalans no eren benvinguts. Mig segle després l'escrúpol persisteix «a droite». O pitjor. La plaça dedicada a Abu Yahya prengué el nom en temps del senyor Fageda. Ho seria avui amb el senyor Martínez ‒el batle, no l'altre‒ tutelat pel general? El dubte segurament ofèn, però pel cantó oposat al sentit habitual de l'expressió.