El fabulador més prodigiós

L’altre dia vaig visitar l’exposició El mirall perdut. Jueus i conversos a l’Edat Mitjana, una esplèndida exposició organitzada a mitges pel Museu Nacional d’Art de Catalunya i El Prado, comissariada per Joan Molina Figueras. L’exposició mostra com, a través de les representacions artístiques –tant en retaules poderosos com en meticuloses il·lustracions de llibres–, el cristianisme va deformar, estigmatitzar i criminalitzar la imatge dels jueus, i va posar, amb conseqüències espantoses que duraren segles, sota l’ombra de la sospita els jueus conversos. És un tema, aquest de l’antisemitisme, fastigosament inacabable, i un dia tocarà parlar-ne en relació a la intolerable i repugnant campanya de destrucció amb què l’estat d’Israel ha respost als injustificables atemptats terroristes de Hamàs, que al seu torn varen ser etcètera, etcètera. De l’exposició, me’n varen agradar moltes obres, moltes idees, molts de detalls. Una obra en particular, però, em va fer girar el cervell. El títol és Crist del cep. És una escultura de petit format feta amb fusta i arrels de cep, i la gràcia és que tant pot ser considerada un objet trouvé atrevit, fantasiós i rupturista com un producte supersticiós i dogmàtic més de l’art medieval. Sense gaire esforç per part de l’espectador, i sense que es pugui arribar a aclarir del tot què és naturalment propi de la petita peça i què hi va ser afegit a posteriori, a l’escultura s’hi pot distingir un crist crucificat brutalista, amb el cos en contorsió, els braços en creu, les cames creuades, la cara desmuntada pel dolor, la cabellera llarga, la barba espessa, els forats de les ferides... Això és el que en diu la cartel·la informativa que hi ha al costat, que data l’obra als voltants de l’any 1400: «El caràcter sagrat i la naturalesa miraculosa són dos trets que defineixen aquest tros de cep, llavorat toscament, que s’assembla a un Crist a la creu. Cap al 1400, un jueu de Toledo el va trobar mentre podava una vinya, fet que va provocar la seva immediata conversió al cristianisme. Donat al monestir de Sant Benet de Valladolid, va ser venerat pel gremi de vinaters i al segle XVIII va ser tret en processó per pregar per la fi de les sequeres i les inundacions». Tot plegat constitueix una història fenomenal, que demostra, una vegada més, que no hi ha cap fabulador més prodigiosament imaginatiu que l’estricta realitat del món.