Sobre un efecte pervers dels docucrims

He llegit Vull fer-te algunes preguntes, una novel·la de Rebecca Makkai (Chicago, 1978) que repensa i problematitza l'ara tan de moda gènere del true crime amb les eines i les estratègies de la ficció. Publicada en català per Periscopi, en una traducció fluida i eficient de Marc Rubió, la novel·la conta el retorn de la protagonista, Bodie Kane, pòdcaster més o menys famosa, a l'escola Granby, on va estudiar d'adolescent i on va viure un episodi traumàtic: l'assassinat de la seva companya d'habitació. El retorn l'empeny a revisar els fets i a posar-los en dubte: qui es va acusar del crim va ser qui el va cometre realment o només l'empresonaren perquè era negre?, fins a quin punt el masclisme estructural de l'època (la dècada dels 90) va fer que tothom miràs i jutjàs esbiaixadament els fets i les circumstàncies del cas? Etcètera. La lectura m'ha fet pensar també en alguns assumptes relacionats amb el gènere del true crime, o dels docucrims, que a mi m'encanta. M'ha fet pensar, per exemple, que l'èxit cada vegada més histèric, fanàtic i generalitzat del gènere té a veure en part amb què és alimentat i excitat pels grans poders, o pels poders establerts o hegemònics, diguem-ho com vulguem, a qui els convé que tengui èxit. Perquè mentre els ciutadans perdin les energies, el temps i en alguns casos fins i tot els doblers intentant descobrir –absorbits, obsessius– qui és aquell assassí en sèrie particular, o aquell violador en concret, o aquell lladre carismàtic i esquiu, no perdran les energies i el temps intentant aclarir, denunciar i combatre com els roben els estats amb la seva corrupció sistèmica i les seves malversacions, com les grans empreses vampiritzen els impostos pagats per tothom, com els bancs ens deixen en una posició cada vegada més desvalguda i pobra... Fes que la gent es fixi en l'individu anòmal, perillós i repugnant, fes que es rebolquin en el morbo i abracin el fetitxisme de la crueltat i la sang particulars, i així no es fixaran en l'estructura podrida damunt la qual s'aguanta tot, en la conxorxa més o menys planificada i dirigida que, a plena llum del dia i amb la impunitat quasi fatalista dels fenòmens de la natura, ho controla tot i regna damunt tot. És també per això que, igual que passa amb les novel·les i les pel·lícules policíaques, els millors docucrims són els que, partint de casos de maldat o injustícia concrets, aborden maldats i injustícies sistèmiques.