Un sobre cinema clàssic

També són xifres que van bé per il·lustrar el salt -sobretot, tècnic i de concepció de l’espectacle- que ha fet el cine en mig segle. En realitat, quan jo i els de la meva generació érem petits, el cinema clàssic per excel·lència -el de les dècades dels 40 i 50 de Hollywood- encara era bastant recent, feia trenta o quaranta anys que se n’havien filmat molts dels seus títols més remarcables (Ciutadà Kane, Casablanca, El falcó maltès, La reina d’Àfrica, Centaures del desert, La finestra indiscreta...), i trenta o quaranta anys no són gaires en la història d’un art, tot i que necessites tenir com a mínim quaranta anys per adonar-te’n. És en part perquè aquell cine clàssic encara era recent quan érem petits que, tot i que el sentíem míticament llunyà, els cinèfils de la meva fornada encara ens en vàrem alimentar molt, tant de petits com a l’adolescència, amb fascinació i entusiasme.

A més, els nostres pares ens en parlaven amb familiaritat -era el cine que ells havien mamat de menuts-, els nostres escriptors preferits (Gimferrer, Marías) escrivien idolàtricament sobre aquells cineastes, i la tele encara programava moltes d’aquelles pel·lícules. Per això, als més cinèfils de la meva generació, el blanc i negre no tan sols no ens ha expulsat mai sinó que ens hipnotitzat sempre, i les interpretacions i els diàlegs d’abans (diferents dels actuals) no només no ens han embafat mai sinó que sempre ens han meravellat. Ben segur que molts joves d’ara encara miren aquelles pel·lis amb fascinació i entusiasme, és clar que sí, però cada vegada són més els que senten aquell cinema com una cosa, no ja antiga o remota, sinó arqueològica. El blanc i negre antic els sembla vell, els ritmes clàssics els semblen lents, els efectes visuals els semblen rudimentaris. Com a gairebé tot, al cinema clàssic se l’ha d’aprendre a estimar i a valorar de jove o ja no se l’estima ni valora mai.